diumenge, 23 de gener de 2005

Afeccions

Com que en aquest blog escric sobre els meus hobbys, principalment d'informàtica, rarament parlo de la meva afecció secreta: els llibres de pitos i serenos, en altres paraules: de novel·la negra. Però avui ho vull fer, ja n'hi ha prou de maquinetes.

El dia que m'havien d'operar del peu, el passat abril, l'Agustina - la meva dona- es presentà amb una novel·la de butxaca per entretenir l'espera i la convalescència. Era Los perros de Riga d'en Henning Mankell. Una altra novel·la de nazis -vaig pensar jo- però no, no va de nazis. Un cop vaig començar a llegir-la m'hi vaig enganxar i no la vaig poder deixar fins al final. I després els del Círculo de lectores a l'estiu oferint a preu de rebaixes 3 novel·les més del mateix autor: les vaig comprar totes i les llegí amb ànsia. M'agrada força tot el que escriu l'autor.

És novel·la negra europea. Quina diferència hi ha amb la novel·la negra americana? La mateixa que entre el cinema europeu i l'americà. El segon és tot acció trepidant, mentre que l'europeu és més pausat, amb un anàlisi més profund dels personatges i l'acció ( que n'hi ha) en segon terme.

I això passa també amb les novel·les d'en Henning Mankell: són pausades, amb un estudi dels personatges, especialment del protagonista (l'inspector Kurt Wallander) i els seus familiars més propers (la filla, el pare, la nòvia?, la dona del pare, la ex-dona, els amics, etc). Però hi ha acció, eh? És una acció que potser dura 400 pàgines d'investigació pausada, monòtona i acurada, però que duu, finalment, a la resolució del cas.

El Reis, com que vaig ser un bon nen ;-) , em van portar la darrera novel·la en castellà: El cortafuegos que aquesta nit penso encetar amb força ganes. Ja us n'explicaré més coses.

I he fet una cerca a Google i he trobar el lloc web del detectiu. Força interessant el lloc; no sé qui el manté, però és un fan i té poca feina, però val la pena.

I pels penjats: vet aquí el poble d'en Wallander:

Publica un comentari a l'entrada