divendres, 17 de juliol del 2009

Necessito unes vacances

Avui he estat llegint l'article Web 2.0 Learning Environment: Concept, Implementation, Evaluation a la revista eLearningpapers i m'he adonat que necessito unes vacances mentals. L'article tracta sobre una experiència en una universitat alemanys utilitzants eines web 2.0 per fer l'aprenentatge.

Tot gira al voltant d'un wiki on professorat i estudiants centralitzen les seves intervencions. En aquest wiki, a més, hi queden reflectides, a través d'alimentacions RSS, les reflexions dels estudiants en els seus blogs d'aprenentatge, les aportacions que fan a la biblioteca a través de les cites bibliogràfiques de citeUlike i, finalment, les novetats sobre el tema recollides també per RSS de revistes i altres fonts. En conjunt es crea un PLE, és a dir un Entorn personal d'aprenentatge. Força interessant tot plegat.

La idea és que els entorns d'ensenyament aprenentatge actuals queden masa tancats, encotillats per dir-ho d'alguna manera, i aquestes noves eines obren l'aprenentatge a l'exterior i faciliten l'entrada i sortida d'informació i coneixement.

Però a mi aquest PLE m'ha recordat un entorn virtual d'ensenyament i aprenentatge que em vaig fer cap a l'any 2001 o 2002 i que encara podeu descarregar de la meva web (no llenço res jo) i que consistia en una sèrie de pàgines web estàtiques, creades a mà, amb enllaços a un fòrum extern comercial i gratuït. La interactivitat consistia en les intervencions als fòrums i en el que els estudiants m'enviaven per email i que jo ho penjava per FTP. Els resultats eren força bons, tot i que a un cost d'hores actualment inassumible. Però feia el fet. Ara que, ja podeu imaginar-vos el que vaig sentir en veure Moodle funcionant.

Però, clar, Moodle a la vista d'aquests PLE pot semblar dirigista, tancat, antiquat, poc 2.0 vaja. Jo no ho crec i us diré per què: ni aquest supermegawiki 2.0 ni Moodle ni PLEs. L'aprenentage es donarà en el moment en què tinguem uns estudiants als que puguem engrescar en aprendre (i aquesta és la nostra feina). Faran wikis, faran comunitat a citeulike o respondran un qüestionari de V/F, però si no som capaços de motivar-los amb activitats interessants i de qualitat ja podem plegar. Avui he estat veient alguns exemples de "webquests" i la veritat, no es diferenciaven en res a allò que s'ha fet sempre, això sí, amb enllaços a pàgines web. No és això, no ha de ser això.

No és la tecnologia, senyors, és l'educació (it's education, stupid!).

[Ho veieu com necessito unes vacances?]

dilluns, 13 de juliol del 2009

Ubuntu One

Ubuntu One és un nou servei d'Ubuntu que consisteix en la sincronització de fitxers, en la computació en el núvol. Parteix d'un repositori web, al que es pot accedir a través del navegador web, i pujar, descarregar i gestionar fitxers. Però aquest servei web, a més, es complementa amb un client a l'ordinador (o millor encara, als ordinadors en plural) de l'usuari. D'aquesta manera, un cop instal·lat el client podem treballar amb una màquina, editar un fitxer localment i, en acabat, sincronitzar-lo amb el nostre repositori remot. Si després -i des d'una altra màquina- sincronitzem, el fitxer ara es trobarà en 3 llocs: el primer ordinador, el servidor web d'Ubuntu One i, finalment, en el segon ordinador. L'avantatge és que cada cop que sincronitzem un ordinador amb el servidor remot tenim 2 còpies idèntiques, que s'escampen a mesura que anem connectant la resta dels nostres ordinadors.


Però la cosa no acaba aquí. Es poden compartir fitxers amb altres usuaris que són invitats a fer-ho a través d'un simple correu electrònic) i la història es repeteix: un fitxer en l'ordinador de casa de la persona A, quan es modifica, es replica al servidor d'UbuntuOne i quan la persona B, que el comparteix, sincronitza el seu ordinador de la feina, el fitxer s'hi actualitza.

La idea és bona, molt bona. Tant que Canonical ofereix el serveix gratuït només fins a 2 gigues, a partir d'aquí el servei és de pagament.

La mala notícia és que és un servei beta que encara està molt verd. No acaben de funcionar massa bé ni el client ni la sincronització. De moment no s'hi poden confiar documents importants perquè els podem perdre amb excessiva facilitat. Com?: treballo a la feina sobre un fitxer, el sincronitzo amb el servidor però té un problema, arribo a casa, obro el meu ordinador i sincronitzo, amb la qual cosa em trobo un fitxer malmès. L'endemà a la feina m'oblido de guardar una còpia del fitxer correcte i sincronitzo: la versió malmesa aixafa la correcta i perdem la feina feta.

dissabte, 4 de juliol del 2009

Burocràcia

Llegia l'altre dia al diari un article d'opinió que deia que els catalans estem perdent l'esperit emprenedor que ens caracteritzava i ens estem "funcionaritzant", és a dir, cada cop més preferim una feina al sector públic a la llibertat de l'autoocupació i la innovació. Des que el vaig llegir que li dono voltes i ahir ho vaig tenir ben clar: l'autor té tota la raó, ens estem adormint i burocratitzant en el pitjor sentit de la paraula. Vegeu els dos exemples que van succeir ahir al meu voltant.

Una amiga meva ha fet una tesi doctoral a costa de molts esforços i ahir finalment la lliurava (ja sabeu que jo m'esperaré a què em donin el doctorat honoris causa, si de cas; passo de fer tesi). Problema: una nova disposició diu que els membres del tribunal han de ser d'universitats diferents i dels que ella proposava n'hi havia dos de la mateixa (com si les universitats fossin sectes amb obediència cega a no-sé-quin líder). La solució era, naturalment, no lliurar la tesi i esperar a complir aquest requisit. La noia, desesperada, va moure's tan de pressa com va poder (jo l'anava seguint pel twitter) i, finalment, trobà un doctor d'urgències que acceptà estar al tribunal. Tot solucionat, però el disgust el va haver de patir ella.

La pregunta és: tan difícil és treballar una mica bé i tenir les coses ben claretes i per escrit des d'un bon principi? Perquè si no és així potser que tots plegats ens saltem les regles, oi? Fa ràbia veure com les normatives sempre van en contra nostra. És aquella actitud amb què justifiques el que algú se salti el peatge quan hi ha retencions o la que tenien els francesos que "perdonaven" que els treballadors segrestessin fins aconseguir un bon acord els patrons de les empreses que els volien acomiadar i liquidar el negoci.

L'altre exemple de burocràcia galopant el vaig tenir a Reus, on vaig anar a predicar la paraula sagrada (Moodle) entre el professorat del Departament d'Agricultura. Hi ha un noi, en Gabriel, que em recorda una mica a mi: des de fa temps s'ha entossudit a millorar l'ensenyament amb l'ús, entre d'altres metodologies, de Moodle. Ells treballen amb un aplicatiu d'aquells privatius, tancats i antiquats on introduir un canvi representa 10 dies d'enviar i rebre correus, fer i acceptar un pressupost exorbitant i, finalment, veure que el que demanaves t'ho han fet al revés. Desesperant.

Però ell no es desanima i ja fa temps em va venir a veure per a què li ensenyés això del Moodle. Quan va veure amb quina facilitat s'administra, es gestionen cursos, materials i activitats i es té el control de tot el procés va quedar impressionat i es va jurar tenir-ne un. Ara, al cap de quasi bé dos anys, ha aconseguit el permís d'Agricultura per a què que el Departament d'Educació doni als seus centres espais a agora i gaudir, així, de Moodle. No és el que volia, un servidor php al seu Departament , però déu n'hi do. Això sí, va haver de passar per tot el que jo vaig passar el 2003 quan demanava a l'aleshores Departament de Benestar social d'on depenia la formació d'adults un espai d'aquests per posar-hi el primer Moodle i et em miraven com a un extraterrestre per acabar dient-te que no, que això no era possible ni entrava als seus plans.

El seu disgust aflorà quan alguns profes li demanaren que, si s'havia d'usar Moodle, des del seu servei es fes una normativa que d'alguna forma obligués als centres a usar aquest entorn acabat d'aconseguir. Els explicà, amb molt bons arguments però amb contundència, que Moodle i altres innovacions educatives no es poden imposar, que s'hi arriba per convenciment si es creu que s'aprèn col·laborativament. I que de cap manera s'ha lluitat tant per acabar fent-lo normatiu. Qui vulgui usar Moodle que ho faci i qui no vulgui, que segueixi amb el que té.

I és que la màquina burocràtica és la més reticent al canvi i això, ara mateix, es tradueix en por a les TIC. Com, si no, s'explica que la web de la Llei d'Educació de Catalunya, aprovada pel Parlament el passat 1/juliol/2009 tingui com a novetat una notícia del novembre de 2008?:

Els buròcrates veuen les TIC com una eina que els ha caigut a sobre i que han de portar com puguin, però ni hi creuen ni es molesten a conèixer-les. A ells els agrada allò que deia el meu avi: poca feina i ben pagada i el demés són collonades.

dimecres, 1 de juliol del 2009

3a Jornada IOC

Per a Mi, que per a mi no l'hagués fet.

Com cada final de curs des que la IOC és la IOC ahir dimarts 30/juny/09 se celebrà al Cosmocaixa la 3a Jornada IOC. Com tot en aquesta vida té clars i obscurs, però cal aprofitar les dues cares per aprendre'n i disfrutar.

Va obrir la Jornada el Director general, en Josep Francí, fent una mica de resum de com veu ell, des del seu lloc, l'evolució de l'IOC. Va destacar l'excel·lent feina feta i, això és d'agrair, la del professorat en general. Un creixement tan espectacular en tan poc temps per força ha de provocar tensions, com el provoca el creixement de les dents d'un nadó. Ara el que toca és mirar que tota aquesta feina, i tan ben feta, no es malmeti. I aquí el Departament hi té molt a dir i a fer.

A continuació parlà l'Imma Tubella, la rectora de la UOC. Va fer una interessant recull de dades i d'estudis sobre els que, malauradament, no vaig poder prendre apunts. És llàstima que una persona que representa una universitat que es dedica a l'eLearning no hagués preparat ni una mica de presentació en pantalla (a l'auditori n'hi ha 3 de pantalles) que hagués facilitat la visulaització d'aquestes dades tan interessants.

Després en Francesc Pedró, de la OCDE, ens va mostrar una sèrie de dades sobre la situació actual en connexió i ús d'internet. En aquest cas sí que hi havia representació gràfica, tot i que en molts casos no prou aclaridora del discurs. Tant ell com el següent ponent, en Gregorio Casamayor director acadèmic (ost!, com jo!) d'IL3, ja havíen vingut a la primera jornada, la del 2007, i els recordava més innovadors i amb un missatge més fresc. Potser és que enguany jo també vaig més cansat. En Casamayor, que va dir que acabava de publicar un llibre (jo no tinc ni temps pel blog), va fer una presentació amb més preguntes que respostes, amb un fil un xic vague i amb un tros de pel·lícula de la Júlia Roberts inclòs, que es podria resumir en una frase: profes, no us deixeu prendre el vostre paper (dels pocs que ens queden) de prendre les decisions sobre l'ensenyament que oferireu. El que vèiem a la pantalla podria ser un exemple pel llibre de text: Com no ha de ser una presentació en pantalla i, al final, el cansament del propi orador va fer que un missatge prou interessant quedés un xic diluït.

Dinar a peu dret amb excés de calories i colesterol i manca de vegetals i vitamines. El cafè prou bo, però.

En acabat de "dinar" va haver-hi l'actuació d'en Genís Roca (què dir d'ell que no se sàpiga!) on es consciencià que en molt poc temps hem passat d'una societat rurla a una molt tecnològica, i que no ens hem de sentir culpables per no saber-ho fer anar tot a la primera. Que prou pena tenim.
Molt interessant, ben presentada i ben representada que diu la meva mare de les pel·lícules referint-se al treball dels actors. Va mantenir l'atenció de tota l'audiència en una hora perillosa i tothom va celebrar les sortides i els detalls més curiosos. Molt bé.

La darrera presentació venia sota el nom de "taula rodona" però en realitat eren 3 minipresentacions sobre temes diferents i no massa connectats:
  • Pere Arcas de TV3 parlà sobre les realitats i desitjos del vídeo educatiu a la nostra, posant com a referent experiències britàniques, com ara les del Chanel 4
  • Pablo Lara, director d'innovació de la UOC ens passà un parell de vídeos que ja coneixia i quan anava a parlar del que m'interessava (va dir que la UOC passa d'un model centrat en l'estudiant a un centrat en l'activitat) va fer-ho de pressa i corrents i vaig quedar-me sense saber què vol dir això i què és el transfolio i què té a veure amb l'avaluació. També parlà que el campus UOC disposa de blog, wiki i portafoli i que han deixat Second Life per un desenvolupament propi que el supera. Però no vam veure res.
  • Francesc Pomés, el meu quefe, ho va fer molt bé, va dir coses molt interessants i el vam aplaudir moltíssim ;-) Va parlar de les dades recollides enguany sobre els nostres estudiants i llur satisfacció amb l'IOC. En resum: ens posen un 8, senyal que no ho fem malament del tot.
Va tancar la Jornada en Jordi Blanch resumint el que havíem vist i emplaçant-nos a continuar la nostra tasca.

Valoració molt personal: fluixeta. Els ponents, tret d'alguna notable excepció, no s'havien preparat la presentació al nivell que havia d'estar. L'IOC és un institut, però amb un nombre d'estudiants i nivell de servei al ciutadà que ja voldrien per a sí moltes institucions. No s'hi pot anar amb quatre notes, improvisar o fer segons què.

Si a la primera Jornada IOC la paraula clau va ser Moodle (i mireu on som ara) i a la segona web 2.0, la paraula d'aquesta tercera ha estat sens dubte twitter.

Alguns assistents vam crear allà mateix un hashtag informal de les jornades on molta gent que no van tenir la sort d'en Pedro Villarrubia, que pogué assistir-hi presencialment, ho varen poder fer via twitter. Espero que a les properes jornades es projectin els twits a les pantalles laterals de l'auditori del Cosmocaixa. Potser algun/a orador/a envermellirà en viu i en directe.