Els èxits dels passats sistemes educatius

Per la meva avançada edat em va tocar cursar el Batxillerat del Pla del 64 . Es distingia de l'anterior -que va cursar mon germà i del qual no vaig poder aprofitar massa llibres, vés per on- en la introducció d'allò que en deien la "Matemàtica moderna" que consistia en explicar a nens de 10 anys la teoria de conjunts. Teoria que vaig entendre i fruir quan cursava COU amb 18, però no abans. Recordo que els títols en castellà dels llibres de mates eren  Grupo o Cuerpo i després he entès que feien referència a l'estructura dels conjunts respecte a les operacions que s'hi poden definir.

Que t'expliquessin les fraccions no com a trossets de pastís, que és el més habitual, sinó com a classes d'equivalència no ajudava massa a entendre-les, però què hi havíem de fer. Vivíem en la darrera dècada del franquisme i poc s'hi podia dir. Rectifico: vivíem en la dècada anterior a la mort del dictador, que el franquisme encara dura.

Aquell Batxillerat es caracteritzava, entre moltes altres desgràcies curriculars, per l'existència de dos exàmens anomenats de Revàlida que es feien un cop superats el 4t i el 6è curs. Així, jo tinc el 6è de Batxillerat i revàlida. Gran cosa.

Ara no faré una llista exhaustiva de les diferents lleis d'educació que han vingut després, però les que més han durat o han donat més tema de conversa han estat la Llei General d'Educació, que va introduir l'EGB i el BUP, i la LOGSE que va elevar als 16 anys l'escolaritat obligatòria amb l'ESO. La darrera, però, és la LOMQE, la llei Wert vaja, que com a màxima novetat retorna als exàmens de revàlida, a la memorització, a la religió catòlica avaluable (perquè no l'hinduisme?) i a la segregació per aptituds.

És a dir, tornem al passat. I amb quins criteris ens poden vendre aquest retorn? A veure, si els actuals dirigents del país tenen la meva edat o són un pèl més vells vol dir que van passar pel vell Batxillerat del què parlava a l'inici, el de les revàlides. Doncs si aquests senyors només poden exhibir com a èxit propi haver enfonsat caixes d'estalvi, empobrit un país, cobrir-se de corrupció i augmentar les ganes de marxar-ne, com podem dir que els seus estudis sí que formaven i els posteriors no? Que els que ells van cursar eren bons i els que van venir després espatllaven les criatures? Com poden dir-nos que amb el retorn de les revàlides els estudiants estaran més formats. Per fer què? El mateix que ells?

No vull establir una correlació directa entre exàmens de revàlida i ineptitud política, però potser algun matemàtic serà capaç de fer-ho.

La formació d'adults a distància i els centres presencials: 1 - moodle

Aquest divendres passat vaig tenir l'honor, juntament amb el company @tinoserra, de presentar la formació a distància que fem a Catalunya als companys de les escoles d'adults d'Alacant, en una jornada organitzada pel Cefire d'Alacant al CFPA Joan Lluís Vives d'Ibi.

A les trobades de mestres, encara que hi vagi a presentar el que fem,  sempre s'aprèn (i molt) dels companys. Difícilment aplicarem fil per randa el que es fa en un altre lloc, això no m'ha passat mai ni quan estava en una escola presencial i sentia el que feia una altra. El que sí que em passa és que se'm mobilitzen les neurones i el pensament em va a cent.

Aquest dia vaig sentir les experiències dels companys en centres presencials del País Valencià que no fan coses massa allunyades de les que fan les escoles d'adults a casa nostra. Formació de base (alfa, neo i certif, que en dèiem), GES, proves d'accés, valencià i el programes J, que són els ensenyaments no-reglats que molts cops s'ofereixen amb la col·laboració d'altres entitats locals o a través de l'Associació d'alumnes.

Els problemes d'aquells centres són els mateixos que els d'aquí i són els de sempre, amb el temps la formació d'adults no ha millorat massa. El que per a mi sempre ha caracteritzat aquesta branca de l'educació, però, és l'empenta del professorat que hi treballa. Malgrat les dificultats el professorat d'adults sempre hem estat capdavanters en quasi bé tot. En la introducció de portafolis, en els treballs col·laboratius i per projectes, en l'ús intensiu de les tecnologies,... I això segueix.

Moodle és la meva segona casa, és el segon lloc on passo més hores al dia. Ja sé que hi ha qui l'ha enterrat cent vegades i escoltant els companys en algun cas jo també ho hagués fet i, fixeu-vos en el que diré ara, potser ho hagi d'acabar fent d'aquí a no massa, i no per ganes, sinó per reacció.

Fins no fa gaire l'administració educativa valenciana oferia als centres allotjament gratuït per a moodle i altres programes basats en php-mysql, com ara joomla . Però a causa dels forats de seguretat aquest espai es tanca. Ja sé que la millor manera de protegir un ordinador és tenint-lo tancat (xist) però hi ha maneres molt vàlides de seguir oferint servei sense negar-lo, tot i que sembla que no és el cas. Com alternativa s'ofereix als centres la utilització d'una "plataforma" anomenada mestre@casa. Visiteu la secció Webs de centre, penseu en moodle i reprimiu una llagrimeta.

Desapareixeran les aules virtuals. Milers i milers d'euros i d'hores de formació i d'aprenentatge amb moodle llençats per no oferir una alternativa vàlida com ho és, per exemple, àgora.

Però queda un petit reducte gal (no es pot anar contra corrent ni contra els temps). Les associacions d'alumnes no formen part de l'administració, són entitats independents que presten un gran suport als centres d'adults i, quan un d'ells pensa que al 2014 ja no es pot passar sense una aula virtual, li donen un cop de mà i cerquen un servidor comercial amb un bon suport.

Entenc els desesperats de moodle, entenc que blasmin moodle quan esperen que els doni servei i veuen que les pàgines no baixen, que triguen moltíssim, que se'ls talla la connexió a mitja feina... M'ha passat i sé com se sent un. Però cal identificar les causes i posar-hi remei. Moodle és ràpid si les connexions són ràpides i l'allotjament és bo. He treballat amb moodles allotjats a l'altra punta de món amb una rapidesa increïble. Per tant, no és moodle: és on viu i com ens arriba.

Per això, si es creu en moodle, en el que fa, i es vol fer servir en condicions,  cal prendre decisions i buscar solucions. N'hi ha, creieu-me.

CoursePacker

CoursePacker és una aplicació web http://www.coursepacker.org/ on podem carregar una sèrie de fitxers de text de diferents tipus (html, pdf, odt, txt, doc, docx i rdf), etiquetar-los, dir el tipus de llicència que tenen (usualment variants de les CC), ordenar-los per capítols i seccions i, finalment empaquetar-los (d'aquí el nom)  i previsualitzar-los.

Veurem  que s'ha generat un document únic amb el títol, l'autor i la data, on el programa ha creat una Taula de continguts a partir dels documents aportats amb l'autor, data i llicència de cada article i, a continuació, el contingut del paquet.

Un cop estem segurs que el document resultant és correcte —podem reordenar els articles, afegir-ne o treure'n— el desem i el podem descarregar en format PDF o, millor encara, compartir-ne l'enllaç perquè viu a la web.

El projecte és de CreativeCommons Canada i ha estat llançat recentment aprofitant la Setmana de l'Accés Obert (Open Access Week). L'objectiu, tal com expliquen els autors, és crear paquets de materials educatius —de cursos— i compartir-los fàcilment.

El programa que dóna suport al projecte també és de codi obert i es pot descarregar de github i instal·lar-lo al nostre propi servidor.

Notes sobre Irlanda

Aquest estiu, i de forma impensada, hem anat a petar a Irlanda, un petit país europeu en una illa atlàntica no tan petita. Vet aquí algunes idees soltes i sense cap ordre sobre el país que no m'agradaria oblidar:

• Hi ha una bona xarxa d'autovies amb pocs peatges, i els pocs molt barats. Vam anar de Cork a Dublín per 3€ (Barcelona-València: 35€). Les carreteres secundàries són prou bones i es presta molta atenció als vianants quan es travessa una població, amb dissuassors de velocitat a l'entrada si cal. Les carreteres de poble són totes asfaltades, però molt estretes i sense voral per on els locals circulen a velocitats de vertigen, fet que — afegit a la conducció per l'esquerra— fa certament perillosa la circulació als europeus continentals. 
• El combustible una xic més car que aquí però amb competència real: només avançant un parell de Km es pot trobar més car o més barat (fins a 20 cèntims per litre de diferència).
• El clima és atlàntic, vol dir que cada dia sol caure una mica de pluja, bastant pluja o molta pluja. Rarament es veu un dia de sol amb el cel blau, a tot estirar alguna estona. La resta de temps el cel està ennuvolat i —si fa "bon dia"— no plou massa. Els irlandesos, però, no estan gens preocupats i van ben preparats per les inclemències. Quin remei!
• L'abundància de pluja permet que la vegetació creixi per tot arreu amb prats i boscos permanentment verds. A més, als irlandesos els agraden força les flors (suposo per donar un toc de color a l'ambient tristoi del cel ennuvolat) i tenen flors i jardins ben cuidats per tot arreu.
• La natura de l'illa no està gens malmesa per contaminació industrial i hi ha una gran abundància d'ocells tant marins com terrestres que fan les delícies dels birdwatchers. A més d'ocells també vàrem tenir la sort d'observar una guineu, cérvols, una llebre, foques  i una gernació de vaques i ovelles de tots colors i races.
  
• El te i el cafè són servits en grans recipients que els fan completament aigualits. Però a totes les habitacions d'hotels i B&B hi ha un bullidor d'aigua i sobrets de te o cafè per preparar-se un mateix. Aquí sí que surt bo amb les proporcions adients d'aigua!
• La cervesa és l'altra beguda nacional i se serveix en gots d'1 pinta (=568 ml, una mica més de mig litre) o de mitja. La rossa es pren tal qual surt del barril, però la negra (Guiness principalment) s'ha de deixar reposar perquè l'escuma pugi a dalt de tot. Boníssimes totes. Els pubs o cafeteries estan a partir de l'abertura (mig matí) sempre poblats per bebedors de cervesa.
• El menjar és força bo tot i que una mica més car que aquí (com tot: tenen un IVA del 23%) i es pot menjar bé en bars i restaurants a pràcticament qualsevol hora. Els àpats consisteixen en un bon esmorzar (de forquilla), un dinar més lleuger i un sopar no massa d'hora tampoc. Als restaurants tenen menús més barats pels earlybirds que sopen entre les 6 i les 8. La carn és tendríssima i de peix hi ha el típic fish and chips o el salmó que no es pot deixar perdre. Tenen mil i una manera de fer les patates, però totes són igualment bones perquè la matèria prima és de primera.
• La gent és amable i s'esforcen en parlar anglès, però a mi em costava d'entendre'ls, probablement per l'accent particular. Per exemple el 8 el diuen semblant a [eis] més que no pas a [eit]. També va a zones: Dublín els entenia millor que no pas a l'oest del país on, suposo, hi ha més parlants del gaèlic.
• El gaèlic es parla, però no massa. A les illes d'Aran és l'idioma principal i hi ha escoles on els joves que el volen aprendre hi van a parlar-lo. També hi ha alguna emissora de ràdio en gaèlic i tots els noms de poblacions i cartells de trànsit estan en els dos idiomes, però em sembla que la salut d'aquest idioma tan a prop de l'anglès no és massa bona.
• A diferència de Croàcia, on vam estar l'any passat, aquí no es veu un sentiment nacionalista tan fort. Alguna bandera d'Irlanda en algun poble en festes, les banderes oficials i poca cosa més. Suposo que el fet de ser independents des de fa més temps refreda els ànims i consolida i normalitza el concepte de país.

Resumint: un lloc per tornar-hi.

Blogs i twitter

Aquest matí —mentre cremava triglicèrids al Passeig del Colesterol— he aprofitat per escoltar un parell de podcasts d'educacontic, el d'en Juan Rafael Fernández sobre Software lliure i educació i el del Jordi Adell sobre la seva visió de les TIC educatives.

M'ha cridat l'atenció que en les dues xerrades en David Álvarez (@balhisay) ha constatat amb cada convidat que, tot i tenir un conegut blog de fa força temps, darrerament no hi sovintejaven les entrades. Una cosa semblant al que li passa  a aquest meu.

Això m'ha fet pensar en el per què. Per què vells blogaires darrerament hem deixat una mica de banda els nostres blogs. Que potser no tenim massa coses noves a dir (que en part és el meu cas)?

Crec que hi ha una hipòtesi que ho explicaria, si més no parlant de mi. Al principi dels blogs (aquest va començar al 2003) qualsevol cosa que se m'acudia anava de pet al blog perquè no hi havia altre lloc on deixar-la d'una manera tan fàcil i senzilla. Però des que hi ha twitter i dispositius mòbils, amb els que puc escriure des de qualsevol lloc en qualsevol moment, aquestes idees curtes, fugisseres, que vols deixar escrites abans no et marxin del cap, se'n van directament a twitter.

Quin espai, doncs, li queda al blog? Per mi, ara mateix, el de  l'opinió reposada, raonada i llarga, la que necessita temps per madurar i espai per explicar-se. La que ocupa més de 140 caràcters, vaja.

Open badges

Una de les coses que més m'empipa quan faig formació presencial de professorat és aquell que arriba tard a la sessió i la seva única obsessió és signar a la llista d'assistència. La raó no és difícil d'endevinar: vol el certificat segons el qual ha fet no-sé-quantes hores per presentar-lo, més endavant, a algun concurs de mèrits, de trasllats o de qualsevol altra cosa on la formació sigui un mèrit. Les meves reserves, però, sobre el profit que n'hagi pogut treure.

Bé, però què passa quan fem una formació on no es passa llista ni física ni virtual? Al final podem haver après probablement molt més que el que corre darrera la llista, però no tenim res que ho acrediti. Més ara, en què conceptes clàssic com el de formació al llarg (i a l'ample) de la vida prenen més importància.

Amb l'esclat de la comunicació a través d'internet els usuaris estem aprenent molt, però d'una manera informal, sense certificacions oficials. Bé, hi ha un cert reconeixement per part dels iguals que si et troben sovint per les xarxes poden arribar-te a tenir en un cert concepte. A mi m'ha passat quan he desvirtualitzat algú a qui tenia molt llegit o seguit i m'he adonat que és algú com ara jo, però amb més hores de vol en un determinat camp.

Com que aquest aprenentatge informal s'està produint cada cop més algú va tenir la idea de reconèixer-lo, d'acreditar-lo a través de distincions, de badges. Per definició un badge (diguem-li insígnia?) l'atorga una institució i reconeix autoritat, identifica o reconeix un mèrit. Però si aquests badges són reconeguts per altres institucions diferents ala que l'ha lliurat poden arribar a tenir un sistema d'acreditacions paral·lel al de l'ensenyament formal però tan seriós i vàlid com aquest.

La fundació Mozilla, amb el patrocini d'altres institucions, ha emprès la tasca de promoure el lliurament d'aquests badges, millor dit, d'Open badges,  a usuaris que, en acabat, els mostren públicament a la web. Perquè estem parlant d'insígnies virtuals que porten el nom de la institució que l'ha lliurat, expliquen el que s'hi acredita i es poden incloure en qualsevol pàgina web del guanyador.

El lloc ofereix, a part de la possibilitat de guanyar els primers badges, un espai, una motxilla (backpack) on anar mostrant públicament els que anem aconseguint: voleu veure els meus badges?

 Cada cop més hi ha llocs que ofereixen espais oberts d'aprenentatge i que al final, si s'assoleixen els objectius, ofereixen un badge que acredita el que s'hi ha après. Un d'aquests llocs és P2PU que es defineix amb el lema "Aprèn de tot amb els companys", els participants treballen plegats per aprendre sobre un determinat tema tot dialogant amb els companys, fent tasques i avaluant el treball individual i del grup.

Un exemple pot ser aquest espai on s'aprèn a escriure un article de la Wikipèdia. El procés, que es comenta amb la resta de companys, inclou la realització de 2 tasques: crear un compte a la wikipèdia i trobar un article millorable. El resultat final, l'article, pot ser vist i avaluat pels companys i si s'assoleixen els objectius del grup es guanya un badge que es pot afegir a la nostra web, pàgina de twitter, facebook, wordpress,... o simplement mostrar-lo a la nostra motxilla de badges.

En resum, una idea molt interessant sobretot pels qui estan pensant en oferir aprenentatges no-formals o pels que volen mostrar les habilitats adquirides en aquest tipus de formació.

L'especialització del professorat

Acabo de llegir l'article Los profesores que no existen que tracta sobre com el professorat dels instituts de la comunitat de Madrid ha de impartir assignatures d'especialitats que no són la seva. La causa són les retallades de professorat i l'augment d'hores lectives imposades per la consejera del ram, seguint les ordres del seu govern, i que no són més que el tast del que se'ns acosta.

Al voltant d'això hi ha una qüestió que m'ha fet pensar. A veure si em sé explicar perquè no vull ferir cap sensibilitat, al contrari. Per una banda estem veient que el professor de mates ha de fer la visual i plàstica perquè li encanta la fotografia. Lògicament no podrà fer unes activitats tan enriquidores en aquesta àrea com les faria un especialista, però permeteu-me que deixi anar un pensament: Cal estar molt especialitzat en un àrea per impartir-la a la ESO? En aquest exemple potser el salt és molt gran, però que el professorat d'anglès faci llengua potser no ho és tant. O que un professor de ciències faci mates o química no ho veig tan complicat.

Afortunadament en el meu ram, la formació d'adults, no tenim tanta compartimentació d'especialitats i hi ha 3 àmbits: el de la Comunicació (que inclou totes les llengües) el Científic (amb les mates, totes les ciències i la tecnologia) i el Social (amb les diferents àrees de ciències socials i visual i plàstica). Un professor ha de poder impartir tot un àmbit, i així succeeix en la pràctica. Estic segur que en l'especialitat del professorat és on més profit se'n treu, però no dubto de la suficiència dels seus estudiants en les altres àrees de l'àmbit.

A més, hi ha el tema de les competències. En les reunions del meu centre està emergint constantment no tant la paraula com el concepte. Una professora de química està més preocupada perquè els seus estudiants acabin expressant-se bé i entenent el que llegeixen que no pas en què sàpiguen les fórmules dels compostos. I ho comparteixo plenament, crec que pels nostres estudiants adults assolir la competència en expressió i comprensió escrites els serà més útil que llegir H₂SO₄.

Potser, per sobreviure a aquestes retallades tan bèsties, el professorat dels centres ens replantegem què podem fer i com ho podem fer. Una de les conclusions que segur que en traurem serà aquesta que avanço: no hem estat formats en com ensenyar sinó en què ensenyar. I en aquest nou context als profes ens calen més recursos per ensenyar que no pas coneixements. Moltes vegades ho he dit: si tingués més recursos per crear activitats motivadores no tindria cap inconvenient en fer cap àrea de la ESO (llengua, socials, música...) tot i que la meva formació és científica. Al cap i a la fi el nivell final de la ESO és el mínim que es necessita  per sobreviure en el nostre temps, oi? I bé que sobrevivim.

Una altra conclusió a la que probablement arribem és que cal un canvi en el que ensenyem. Potser diguem prou als compartiments estancs, potser podem començar a plantejar-nos fer treballs més transversals, més basats en projectes, estudiant casos, fent activitats reals i avaluant l'adquisició de les competències (adéu 4'8!!). Estem parlant de la ESO, un nivell que només ha de formar bons ciutadans i no especialistes en enginyeria genètica inversa.

Un llarg viatge en l'educació de persones adultes

Arran de la meva visita llampec al IEDA de Sevilla aquest febrer passat l'Aníbal de la Torre en va encarregar la redacció d'un article sobre formació d'adults a distancia. Així que aprofitant que al març va fer 30 anys de professió vaig redactar-lo i ara, finalment, ha estat publicat en la secció En clave personal del nº 72 de la revista digital Andalucía Educativa sota el títol de Un largo viaje en la educación de personas adultas.

Espero que us agradi perquè és el guió de les meves memòries ;-)

El propòsit de l'educació (segons jo)

Continuació de l'entrada Quin és el propòsit de l'educació?

El meu tuit quan vaig veure la pregunta va ser aquest: El propósito de la educación es el mismo que el del juego: crear simulaciones para después poder responder acertadamente #purposedES. Ara que tinc temps i espai vull explicar-me una mica millor.

Per afició i per formació tinc un punt de vista de biòleg amb el qual analitzo i interpreto situacions des de la vessant de la història natural. Així per mi els éssers humans som primats que, generació rere generació, hem d'aprendre individualment els comportaments  que ens faran reeixir en el nostre temps i el nostre entorn, és a dir, les conductes que ens faran sobreviure i deixar descendència perquè sembla que el nostre comportament instintiu és molt bàsic. Hi ha molts animals que tenen incorporats aquests comportaments als seus gens i no cal que aprenguin res, simplement han de desenvolupar la conducta en el moment adient i prou, però no és el nostre cas. Tots els individus de la espècies humana estem condemnats a aprendre. Però no ho fem sols, ho fem jugant al si d'un grup.

El sentit i la necessitat del joc, molt desenvolupats en els mamífers, és crear simulacions, crear situacions fictícies on un individu pugui posar a prova la seva conducta per tal que, sense fer ni fer-se mal, vegi quin és el comportament més adient. Si heu tingut mai un cadell recordareu com juga a mossegar la mare o als germans fins que aquests li fan entendre que prou, fins aquí has arribat, atura't. Així el cadell aprèn els límits de les seves accions sense fer mal als altres i sense que aquests li'n facin a ell i quan sigui gran, enfrontat a una situació real, estarà preparat per respondre.

Crec que el sentit de l'educació és el mateix: crear espais de joc, de prova, simulacions de situacions futures, on poder practicar les conductes sense sortir-ne escaldat. Els límits òbviament els posa el grup on té lloc aquesta educació i són els altres el que d'alguna manera els van posant: fins aquí pots arribar en aquesta situació, en aquesta altra pots arribar un xic més lluny. Així l'individu es va fent una representació mental dels seus límits i els dels altres perquè, repeteixo, crec que l'educació només té sentit al si del grup. No hi pot haver educació individual, com s'adona un que està envaint els límits dels altres? Un altre tema diferent és la formació: hi pot haver formació individual (puc entendre per mi mateix el teorema de Pitàgores i saber-lo aplicar més endavant) però no educació, que és l'aprenentatge del comportament social.

En aquest post vull ser positiu i pensant en el futur crec que l'educació, si de veritat vol preparar als nois i noies per sobreviure en una societat de la que no tenim ni idea de com serà, ha de crear simulacions prou àmplies, diverses, prou lliures com perquè les solucions que els estudiants hi trobin els siguin realment útils. Ja que no podem entreveure amb què es trobaran, donem-los eines perquè s'hi puguin moure amb comoditat, obrim-los el pensament, donem-los responsabilitats i preparem-los perquè siguin ells qui trobin les seves pròpies solucions.

es mejor el libro de papel. no hay nada como comprar y leer un libro de papel.

No vull comentar la notícia de La Vanguàrdia Una encuesta a alumnos de ESO que trabajan con portátil destaca que a la mayoría no le gusta el libro digital
perquè ja ho ha fet en Jordi Adell al seu blog al post Libros de texto digitales, la opinión de los alumnos. El que vull és comentar els comentaris a la notícia en el propi diari, un dels quals dóna títol a aquest post (quina joia!).

Em sembla que estem barrejant dues coses diferents, o no. A veure si em sé explicar. Una cosa és l'opinió que tots tenim sobre com s'ha d'ensenyar; aquí tothom té la seva i és la bona. Sembla que l'educació és un d'aquells temes sobre el que tothom pot opinar i sentar càtedra per molt forassenyada que sigui. Així, repassant els comentaris esmentats, hi ha qui es queixa que els nens el que han de fer és aprendre a llegir, escriure i les taules de multiplicar i deixar-se de rucades informàtiques. [Em recorda aquell paio que després d'exposar què és un eportafolis va deixar anar: El que han de fer els estudiants és estudiar i deixar-se de tonteries d'aquestes]. Un altre, que per edat segur que no va estudiar amb l'1x1, fa el comentari del títol. Tanmateix no deuria aprendre gaire amb el seu enyorat sistema, perquè ni capitalitza les frases ni les puntua (i dubto que sàpiga de què estic parlant).

L'altre concepte que barregem és l'aparent dicotomia entre el llibre digital i el llibre en paper (analògic?). Els nostàlgics diuen que enyoraran l'aroma i el tacte del paper imprès i que els costa llegir en pantalla. Els partidaris del format digital diuen que aquests llibres són encara els grans desconeguts i que quan entrin amb força (quan ens els venguin amb ganes, diria jo) descobrirem una nova manera de llegir, per tant, de pensar.

L'estudi que publica La Vanguàrdia és interessant perquè planteja una realitat desconeguda, l'opinió dels protagonistes, dels lectors (o no-lectors) de demà. Però per mi que barreja els dos conceptes. Què volem saber? Si els nens aprenen millor amb tecnologia? (m'esgarrifa pensar que puguin aprendre amb PDFs: és el mateix que fer-ho amb aquells apunts ciclostil·lats que jo preparava als 80). O volem saber quin format (digital/paper) és el preferit per nois i noies?

I un altre tema que no té res a veure amb tot plegat, però que regalima de l'article, és preguntar-se perquè es connecten els estudiants a Facebooks i companyies a les hores de classe. No serà per la mateixa raó que els adults ens connectem a internet en mig d'un acte públic, tipus reunió internacional? Que ens cansem i avorrim, vaja.

I això sí que ens ho hauríem de fer mirar: estem avorrint els estudiants tal com ens van avorrir a nosaltres. I si jo feia dibuixets a la part de darrera del llibre en papers (sí, aquell amb què s'aprèn tant), el jovent d'ara fa facesbooks i messengers.

quin és el propòsit de l'educació?

purpos/ed és un moviment ciutadà [darrere del qual no hi ha institucions, associacions, partits ni governs, només persones] que pretén generar un entorn de debat per promoure el canvi en els sistemes educatius partint d'una senzilla i inofensiva pregunta: quin és el propòsit de l'educació?

Aquest projecte sorgeix en el Regne Unit a iniciativa d'en Doug Belshaw i de l'Andy Stewart. A Espanya purpos/ed ES neix gràcies a la col.laboració entre Isabel Gutiérrez, Diego García, Francesc Llorens i Jaume Olmos.

La proposta de purpos/ed és iniciar el debat, fer créixer la comunitat i informar els que decideixen sobre la nostra educació sobre el resultat d'aquest moviment per millorar-la. És un pla de treball de 3 anys, durant el qual s'aniran actualitzant els objectius i els mecanismes tal com el moviment vagi avançant.

Ens proposen diverses vies de col·laboració, unes regles bàsiques de treball i un hashtag únic per a identificar les activitats a la xarxa d'aquest projecte: #purposedEs.

L'avaluació contínua punitiva

L'altre dia en @jrfern feia un RT d'un aforisme d'en @alfonsoem (Alfonso de Cala)  on, en un joc de paraules força divertit deia: Teorema de Von Zitoh: cualquier decision sin una explicacion, termina siendo mal interpretada. Jo vaig afegir-hi: CorolarioDeJQ: Y aún con explicación. 

I és que malgrat que un intenti transmetre les seves idees ben explicades i fonamentades,  moltes vegades són percebudes com a imposicions burocràtiques que poden ser tergiversades, malinterpretades o, fins i tot, vistes com a resultat d'una voluntad malèvola que només busca excuses per donar feina al professorat.

Un exemple de malinterpretació? El concepte d'avaluació contínua punitiva que entronca amb un altre del que ja vaig parlar fa un temps: l'avaluació punitiva.

Partim de la base que l'avaluació ha de ser contínua, que com a profes hem de fer un seguiment del procés d'aprenentatge de l'estudiant i, si no va com hauria d'anar, proporcionar les indicacions per redreçar-lo. És cert que és molt difícil fer això cada dia, tot i que mentalment n'anem prenent nota. Per això establim uns punts del calendari on concretar-ho: l'estudiant lliura el resultat del seu treball, en fa una valoració i el professorat una altra. Com a conseqüència es dóna una retroacció, uns missatges d'alè i/o una proposta de millora, si fos el cas. L'estudiant revisa el seu treball a la llum de les noves indicacions i pot tornar a lliurar aquest treball que, finalment, és qualificat. I així una vegada rere l'altra. Senzill, oi?

Bé, senzill si combreguem amb aquest concepte d'avalaució com a revisió per partida doble (estudiant i professor) amb voluntad de millorar l'aprenentatge.

Però, què passa si som partidaris de l'avaluació punitiva? Recordem que en aquest cas l'únic que hem de fer és qualificar el treball sense possibilitat d'esmena. És allò de l'Ah! Se siente! Si ens veiem obligats/abocats a fer avaluació contínua, el que farem és traduir l'examen final a microexàmens, tants com punts d'avaluació contínua s'hagin establert, però amb la mateixa filosofia. No hi ha retroacció o aquesta es limita a dir He rebut el teu treball, espera a què publiqui les solucions. Però en cap cas hauríem de fer propostes de millora perquè els partidaris de l'avaluació punitiva pensen que els responsables que l'aprenentatge no s'hagi produït com ells esperaven és sempre l'estudiant, aquest ésser mesquí, que només fuig de la feina i se les empesca totes per aprovar amb el mínim esforç, copiant el treball d'altres si cal.

Si som partidaris de l'avaluació punitiva, arxivarem missatges com aquest:

He fet l'exercici  per primera vegada, he tret de nota un tres, li he escrit al professor un missatge perquè hem deixi repetir l'activitat perquè encara queden 12 dies per dur a termini les activitats i hem diu que aixo no és possible.

M'he desanimat molt, perquè no puc repetir l'activitat tots estem aprenent, perquè no hem dona unaltre oportunitat?

¿Llibres de text? No, revistes de text

La meva relació amb els llibres de text no ha estat mai bona. Només vaig poder heretar del meu germà 3 anys més gran els de Primària, però ni els de Batxillerat elemental ni els del superior no em van servir perquè jo ja vaig ser del "Pla del 64", sí, aquell de les Matemàtiques "modernes" (algun dia n'he de parlar, s'ho prometo).

Amb els llibres de text dels meus fills ha passat una cosa similar, però encara més exagerada: es porten 2 anys i per a la petita cada any hem hagut de comprar llibres nous. I no perquè canviessin de pla d'estudis, canviava l'editorial, o l'edició o jo-què-sé. Els resultat, tanmateix, ha estat una despesa anual d'uns 200€ que, sincerament, crec que ens haguéssim pogut estalviar.

Ara ens trobem a casa amb una gran acumulació de llibres de text que hem de treure'ns de sobre. La pregunta, però, és què en fem. A la meva filla,  ben educada com la tenim, li reca de llençar-los i busca una solució alternativa: donar-los. D'acord, però a qui? qui vol uns llibres de la ESO de fa 3 anys? Alguna onegé recollia material escolar per enviar-lo a països pobres, però el que no accepten en cap cas són llibres català (s'ha perdut molt el català fora d'aquí). Bé, doncs potser alguna biblioteca. Em parlava l'altre dia en @xbelanch sobre què fer dels llibres sobre tecnologia i la impossibilitat de donar-los a una biblioteca pública. Es veu que la política de la casa els ho impedeix i ja tenen preparat un paperet amb adreces de biblioteques de centres socials,  d'avis  o penitenciaris que sí n'accepten. No farem cap brometa sobre el tema, però n'hi ha per pensar-hi. La solució que ha trobat, lògicament, és la que proposa en el seu post Liberando.

Tornem als llibres de text. No es poden guardar perquè caduquen. No es poden donar perquè ningú no els vol. La única manera de desfer-nos-en és llençar-los al contenidor del paper.

Igual que les revistes. Molt ben presentades, però amb data de caducitat. En guardem ben poques de revistes, si de cas algun número que ens va agradar especialment. Doncs amb els llibres de text el mateix, no són llibres en el sentit clàssic del terme  perquè un llibre no caduca, es guarda, es presta, es reaprofita, es torna a llegir tantes vegades com es vol.

Per tant, prou de parlar de llibres de text, parlem de revistes de text i no ens doldrà llençar-les un cop hagi passat el curs acadèmic pel qual van ser impreses. 

Llibres de text, materials d'estudi i altres herbes remeieres.

L'Aníbal de la Torre fa un excel·lent anàlisi sobre el previsible futur dels llibres de text en el context actual d'Escola 2.0 en el seu post La administración ante el libro de texto digital . Poca cosa a afegir-hi, és impecable, només vull aprofitar l'avinentesa d'aquest post per recollir idees soltes que tinc al cap i d'altres que he anat escoltant en converses aquests dies a la Conferència PLE.

La situació a Catalunya és aquesta:

• Crec que s'ha pres una decisió massa ràpida i poc meditada que ha estat tirar pel dret i emprendre el projecte 1x1 peti qui peti. Aprofitant la massa crítica de professorat innovador i a favor de la idea, s'ha volgut fer una fugida endavant amb el desig d'arrossegar amb aquesta empenta als més reticents. Però ningú no està segur que segueixin, si més no al mateix ritme.
• Catalunya és la única comunitat on els pares paguen la meitat de l'ordinador (150€) i als polítics, a un parell de mesos d'unes eleccions, els fa por que al setembre aquests "clients" es queixin si la cosa no funciona. Per tant han d'assegurar sigui com sigui que res no fallarà.
• Des del propi Departament s'estava treballant per preparar la infraestructura que donés servei a un projecte com l'1x1. Hi havia plans per dimensionar el servei àgora de manera que els centres disposessin del seu moodle per a tots els estudiants. Quan arribés al límit de capacitat ja hi havia un pla B per contactar més espai al núvol. Per tant, res s'interposava en el camí de sortida.
• Per altra banda en el nostre país s'ha apostat per un model de llibre de text electrònic que, si cal, es paga entre tots. Sembla que si un profe el primer dia de curs no té un llibre a les mans (o a la pantalla) el món s'enfonsa. Em recorda un episodi dels Simpson en què en Bart amaga el llibre solucionari dels profes i l'escola s'enfonsa: ningú sap les solucions ni als càlculs ni a les preguntes més bàsiques. I és cert que hi ha un tipus de professorat que perquè canvia freqüentment de plaça o, perquè no s'ha preocupat massa per la feina, necessita aquesta bastida per poder fer la seva feina. No és el meu cas en què, com que mai no han existit materials prou adients per a formació d'adults, me'ls he hagut d'anar fent i refent any rere any. I no ha passat res.
• Les editorials estan fent esprints de producció i comercialització dels seus productes. N'hi ha de tota mena: des del llibre de text que no és altra cosa que un PDF+Flaix del llibre en paper fins a productes un xic més dignes. Però tots en la seva pròpia plataforma. Caldrà entrar una per una per accedir al llibre de torn, a no ser que el centre, enllaminit per una substanciosa oferta, es quedi tot el paquet de llibres de la mateixa editorial. A més, l'administració dóna diners (em sembla que són 30€/any) per ajuda a llibres electrònics i algunes editorials ja estan fent "packs" de Tot a 30. Alguns centres agafen 2 packs d'aquests i tenen així tots els llibres de 2 editorials per "només" 30€. I per gestionar-ho tenim un programa de targeta-moneder que costarà entre 3 i 4M€ a les malmeses arques de l'administració. La de coses interessants que es podrien fer amb aquests diners!
• I ara és on entra la por i el dubte al polític: què passarà si a l'inici del curs 2010-11 es col·lapsa l'accés a àgora? I si no es pot accedir als materials? Solució: parem àgora, donem diners per a què els centres marxin a hostings comercials (aprofitant la beneïda autonomia de centre) i que els nens que marxen deixin els llibres en paper "per un si de cas". Sobretot: que no sortim als diaris. Penós.

Preguntes:

Calen tants llibres de text en un moment on a la xarxa hi ha cada cop més continguts ? (sí, d'acord, s'han de triar, hi ha molta morralla també, com n'hi ha entre els llibres en paper). Com a pare he hagut de pagar (aprox 200€/any) en llibres que a final de curs he comprovat que, en alguns casos, ni s'havien obert. Tampoc s'havien aprofitat: els meus fills es porten 2 anys i sempre hem hagut de comprar llibres nous. Tant ha canviat tot com per haver de fer un llibre nou cada any?

Per què no s'han tingut en compte els protagonistes reals d'aquest procés? Vull dir profes i nens. Sembla que estem parlant de mercaderies, diners i tractes comercials quan en realitat estem parlant d'educació. El que (i el com) aprenen  ara els nens i joves és important de cara al que passarà d'aquí a uns vint anys. Si els donem tot fet, mastegat, on ells no tenen altre protagonisme que seguir el camí traçat, això els marcarà personalment i laboralment. He llegit no sé on que l'escola té una estructura rígida i molt jerarquitzada per preparar els estudiants cap a la feina de la fábrica. Però és que ara ja no n'hi ha de fàbriques, el món laboral ha canviat moltíssim i encara canviarà més. Quin sentit té fer ciutadans sense inciativa en un món on, per sobreviure, se'n necessita?.

Per això penso que s'ha deixat escapar una oportunitat històrica consistent en aprofitar el gran potencial de materials, experiències, activitats i seqüències didàctiques que una bona part del professorat ha anat preparant durant aquests darrers temps i potenciar-ho. Donar suport i recolzar aquesta feina, que moltes vegades és a més a més de la docència directa, de manera que s'engresqués a fer-ne més, a publicar, sobretot. Però això s'ha perdut. Recorda una mica allò del despotisme il·lustrat: tot per a l'educació, però sense comptar amb el món de l'educació.

En eLearning els materials han tingut històricament un paper central. Semblava que sense materials no se'n podia fer d'eLearnign. Però va arribar el dia en què els grans van obrir, regalar, per dir-ho així, els seus materials. Per què? Perquè ara tothom coincideix que els materials per si sols no formen, no eduquen. Hi ha d'haver la interacció, la socialització, el contacte virtual per a què hi hagi aprenentatge. Un tema recurrent a la meva feina és la manca de materials. L'any passat vam fer un inventari sobre quins materials fèiem servir en el GES per a adults i quin valor els donàvem. Va resultar que amb poqueta cosa passem (tampoc els rebutjo uns bons materials, jo) però el que es veia més necessari era tenir una bona metologia, unes seqüències d'ensenyament- aprenentatge on inserir, quan calgués, aquests materials.

Per això crec que, en el nostre cas del GES en eLearning, uns materials elaborats pel propi professorat, flexibles, que permetin modificacions ràpides, però que tinguin un molt bon format i qualitat, poden ajudar a què la seqüència didàctica que impulsa cada curs permeti assolir els objectius.

PLE Conference BCN 2010 (1)

Avui ha estat el primer dia de la Conferència 2010 sobre els PLE: Personal Learning Environtments (Entorns Personals d'Aprenentatge). Si algú, a aquestes alçades, encara no en sap res de PLEs, podrà trobar les millors definicions i aclariments sobre PLEs a la web e-aprendizaje del mestre David Alvarez.

Bé, la conferència ha començat precisament al revés, amb una un-conference, perfectament guiada i portada pel duet Alec Couros & Graham Attwell. A la Moodlemoot de Bcn (2008) vam provar de fer-ne una, però res a veure amb el que hem vist aquest matí: una pluja d'idees procedents dels propis participants que han omplert de sobres el temps assignat. Entre l'anglès i l'espessor dels temes se'm feia difícil de seguir en directe i obria la gana de fer-ho amb calma i tranquil·litat.

Després he seguit una presentació en castellà de diferents experiències. M'han agradat totes, la del Dept. de Justícia de gencat que m'ha sorprès, la d'en Fernando Santamaria,@lernys, que m'ha agradat força, i la ràpida d'Anhoia Ezeiza, @ainhoaeus, i de Juan José Calderon Amador, @eraser, amb conclusions sorprenents (per a alguns): no tratamos los estudiantes como personas, solo como estudiantes . No estamos cambiando nada.

Després del cafè he anat a la presentació que no volia: m'he equivocat de sala i he escoltat una comparació teòrica entre els eportafolis i la teoria de l'evolució d'en Darwin.

Com sempre les estones de cafè i dinar són les més interessants. He aprofitat per xerrar pels descosits sobre la situació educativa actual amb en @JordiFortuny i en @xsune.

Després de dinar, speakers corner amb opinions obertes dels participants i, en acabat, presentació de l'aplicatiu #talkingabout, una eina que permet pujar vídeos, comentar-los, etiquetar-los, votar-los i crear opinió. Molt interessant.

Espero que la sessió de demà sigui tant interessant com la d'avui. aquesta PLE Conference és un cau d'idees totes interessants que hauré d'anar paint amb una mica més de temps. a més, una oportunitat de desvirtualitzar una pila de gent interessant a la que segueixo.

4a jornada IOC + Innovem

 Per a Mi, que per a mi tampoc l'hagués fet. I pel Xavi, que s'ho mereix tot.

Enguany m'havia fet el propòsit de no fer cap comentari sobre les jornades Innovem (aka IOC+formació d'adults) però veient que ho he fet altres anys, ara no quedaré malament amb mi mateix. Tot i això, i per economia de paraules,  només parlaré del que m'ha impressionat.

Em va impressionar la xerrada de l'ex-alcalde de Mataró i ex-ministre del govern de Felipe González, en Joan Majó. Ens va venir a dir que la crisi a España no és la crisi financera que hi ha a la resta del món, que la d'aquí és la del totxo i que s'han construÍt vivendes per a 8 anys, que no es vendran, vaja. La conclusió és que la recuperació no ha de passar per restituir els llocs de treball a la construcció sinó a crear-los en altres sectors: cal inventar-se com a un milió i mig de llocs de treball nous, que mai no han exisitit. No sé si ens en sortirem.

Em va impressionar el que va dir l'Emilio Iguaz, el Director general de Educación permanente y FP d'Andalusia. Un discurs molt lògic i ben estructurat defensant l'ensenyament públic, dedicant recursos a l'educació d'adults, a fer materials sobre la plataforma Moodle i a  compartir-los amb qui vulgui descarregar-se'ls. En fi, un discurs clarament d'esquerres quan sembla que fins i tot en governs on n'hi ha 3 d'esquerres, cap d'elles té els pebrots de defensar allò públic i on un en concret es dedica a beneficiar descaradament l'empresa privada. Ja s'ho trobaran.

Em va impressionar la presentació dels wikis d'en Xavier Belanche per lo clara, novedosa i polida que era. En una paraula: impecable. Tant de bo en trobessin més d'aquest calibre perquè de l'altre, del groller, de la diapositiva plena de lletra petita i colors estridents que et fa posar cara de xinès, ja en tenim el pap ben ple. I els representants de la UOC ens van deixar ben servits.

Em va impressionar la xerrada de l'ex-conseller Joan Manuel del Pozo no tant pel que va dir o com ho va dir, que era força interessant, sinó perquè em va fer pensar en com hagués anat tota al Dept. d'Educació si en lloc del Tete hagués estat ell el conseller durant tot aquest temps. Es pot fer molt mal en 4 anys i després se'n triguen molts més en redreçar-ho.

Em va saber greu no haver assistit a la xerrada d'en Jesús Vicente sobre Acollida i orientació de l'alumnat a distància. En lloc de sentir un sermó apocalíptic d'un jesuïta hagués estat més útil que un representant de l'IOC, com ara jo, s'hagués assegut a escoltar en Jesús.

Totes les jornades tenen llums i ombres. En aquesta ocasió he volgut destacar les llums. Les ombres que retornin al costat fosc.

Per cert. Vet aquí la meva presentació:

Presentació eportafolis IOC

View more presentations from Joan Queralt.

Avaluació punitiva

Segur que els que sou del ram més d'un cop heu vist amb vergonya i impotència com algun company de professió feia una avaluació punitiva. És a dir, utilitzava l'avaluació com un instrument de venjança contra un estudiant que, per la raó que sigui, no encaixava dins dels seus esquemes.

Exemples? Un de recent: una mestra i mare a la que segueixo a twitter explicava que els seu fill tenia qualificacions molt baixes amb "comentaris" del seu profe d'anglès i quan va anar en un intercanvi amb estudiants d'altres països va tornar amb el primer premi al domini de l'idioma.La mare, evidentment, blasmava d'un tal "professor".

Un altre cas? No se sap per quina estranya raó la meva filla va obtenir una nota molt baixa de la seva "tutora" en el Treball de Recerca de Batxillerat. Tan estrany va ser el cas que fins i tot el professorat es preguntava si hi havia algun error. Vam reclamar perquè teníem una anotació del mes anterior en què la "tutora" deia que seguia el treball amb normalitat i el director hagué de demanar a inspecció com resoldre-ho perquè mai s'havien trobat amb un cas semblant. La decisió salomònica seguí essent en contra l'estudiant sense ni esmentar que "potser" la professora s'havia equivocat. No s'havia equivocat, ho va fer expressament: la va castigar.

El que no entendré mai és què en treu un profe castigador d'una avaluació d'aquest tipus. Segurament els psicòlegs o els psiquiatres en podrien donar raó, però jo no ho entenc. Potser aquest acte d'autoritarisme fa sentir als mediocres més importants? menys mediocres?

Quines possibilitats de rectificació dóna una avaluació punitiva? Cap, és simplement un càstig per una acció passada que moltes vegades l'estudiant ni pot identificar. I quan es reben càstigs per causes desconegudes la reacció és protegir-se, retreure's, tancar-se per no rebre'n més perquè no saps perquè et castiguen. I si la cosa continua pot arribar a causar una deixadesa com a resposta a la pregunta Què faig malament perquè se'm castigui?

Jo crec en una avaluació que ajudi a l'aprenentatge, que destaqui els avenços,  que engresqui a continuar, que indiqui els punts on cal insistir i millorar i que serveixi per a continuar l'aprenetatge i ajudi a crèixer com a persona. No que castigui.

Jo crec en una educació com la que descrivia no fa massa en Pedro Villarrúbia al twitter:

La vieja educación es un viejo dragón que no sabe volar. Sólo sabe echar fuego y asustar a los niños. Cada día.

A veces le pintamos el lomo, lo ponemos brillante, incluso limpiamos sus alas. Pero no sabe volar. Sólo pide su ración diaria y escupe fuego.

Porque para volar el dragón educativo ha de saber mirar hacia delante, ha de soltar el peso de muchos siglos.Y no sabe, no quiere o no puede.

Quizás, aunque volase, ese dragón educativo viejo y feo no nos sirve ya. Quizás necesitemos una educación ligera, brillante, como un pájaro.

Y quizás no sólo uno, sino miles de pájaros educativos diferentes, capaces de volar en todas las direcciones de cantar y buscar conocimiento.

Dècades

A vegades em sembla que la meva vida professional ha transcorregut en cicles de, aproximadament, deu anys:

• els seixanta: la infantesa en blanc i negre (ai! aquelles setmanessantes tan dures!)
• els setanta: la primera feina de "botones" en plena adolescència, la lluita antifranquista, l'avorriment de la feina d'oficina, fer la carrera.
• els vuitanta: l'entrada a la Casa, treball i materials en alfabetització i neolectors, primers contactes amb la informàtica.
• els noranta: introducció de la informàtica (encara no se'n deien TIC ni TAC ni TUC) a l'aula de neolectors, treball professional cada cop més orientat a l'ordinador.
• els dos-mil: entrada de ple a Internet, molta formació de professorat i, finalment, aterratge a l'eLearning en el projecte que havíem presentat al 99: què més podia demanar?. Cerca i troballa de Moodle i immersió en ell: participació a la comunitat, creació de tutorials i, sobretot, evangelització a partir de la pràctica quotidiana. Cap al final, i sense buscar-ho, troballa de Mahara.

En aquesta dècada que comença penso que hi haurà un altre cicle, que el darrer s'està acabant però que el proper no sé cap on tirarà. Les coses que li passen a un tenen dues components: una d'atzar, d'estar al lloc adient en el moment oportú, i una altra de voluntat: posar-se al lloc adient en el moment oportú. No sé l'atzar cap on em durà, però no estic segur de quin serà ni el meu lloc ni el meu moment. Potser ja he tocat sostre i ara ja toca començar a relaxar-se i deixar pas als més joves.

123 nens de P3 de Sant Andreu sense escola de proximitat

Vet aquí que una vegada hi havia un poblet molt bonic, diguem-li per dir un nom Sant Andreu de Palomar, que vivia bàsicament de l'agricultura i la indústria. Però el temps passà i passà i els pagesos varen anar desapareixent a mesura que els camps eren ocupats per cases i vies ràpides. Més tard desapareixeren també els obrers quan els solars que ocupaven les fàbriques adquiriren més valor pels burgesos que no pas els productes que ells fabricaven.

Dues grans zones industrials s'han convertit darrerament en espais construïts: la Maquinista i la zona de la fàbrica de Colorants, ambdues a les ribes de les vies del tren.

Però, ai las! Quan es van fer les requalificacions dels terrenys i es donaren les llicències d'obres per construir l'enorme quantitat de pisos que s'hi han fet, algú es va oblidar d'un petit detall. Aquells pisos eren per a què hi visqués gent i ja sabem com són: els agrada tenir canalla. Ningú no va preveure que al mateix ritme a què s'habitaven els pisos caldria tenir preparats els mínims servis per atendre als habitants, per exemple: escoles.

L'any passat ja ens hi vam trobar: no hi havia escoles per als nens que havien d'iniciar l'escolaritat a Sant Andreu. Aleshores, correm-hi tots, es van arrenglerar quatre containers i, au, ja tenim, escola en barracons!

Enguany ha tornat a passar: hi ha 123 nens de P3 que no tenen escola de proximitat. Vol dir que, en el cas que es compleixin les optimistes previsions de l'ajuntament, els nens i les nens de 3 anys hauran d'anar d'una punta a l'altra del poble.

No m'estranya gens que en la darrera reunió d'afectats hi figuressin: pares, mares i avis de Sant Andreu. Són els avis els que hauran de dur els petitons a cole.

Evolució del nombre de posts publicats

Ara que quasi estreno bitàcola estic fent alguna modificació en la plantilla. He vist, pro, que em surt una estadística del nombre d'entrades publicades des del naixement d'aquest blog, dades que he representat en aquest gràfic:

Intentaré analitzar els trets més destacables. En primer lloc trobem una cert estabilitat durant els 4 primers anys. Però al 2007 hi ha una caiguda considerable, coincidint amb la meva incorporació a l'IOC. Sembla  que en lloc d'obrir-me a noves possibilitats i idees la feina diària m'hagués impedit fer res més. Això, però, arriba a nivells preocupants l'any 2009 amb una caiguda del  nombre de publicacions realment important. Aquesta caiguda del 2009 és paral·lela a la caiguda en el nombre d'articles en el lloc germà cataLaTeX on en tot l'any només hi vaig fer 8 articles, dels quals 3 foren escrits i publicats durant les vacances de nadal.

Quina conclusió n'hem de treure? Doncs que no ens hem de deixar ofuscar per la feina, que hem de treballar per viure però no viure per treballar. I que no hem de deixar que allò urgent ens impedeixi fer allò important. 

Propòsit pel 2010: recuperar els bons costums i seguir publicant entrades a la bitàcola i a cataLaTeX.