L'especialització del professorat

Acabo de llegir l'article Los profesores que no existen que tracta sobre com el professorat dels instituts de la comunitat de Madrid ha de impartir assignatures d'especialitats que no són la seva. La causa són les retallades de professorat i l'augment d'hores lectives imposades per la consejera del ram, seguint les ordres del seu govern, i que no són més que el tast del que se'ns acosta.

Al voltant d'això hi ha una qüestió que m'ha fet pensar. A veure si em sé explicar perquè no vull ferir cap sensibilitat, al contrari. Per una banda estem veient que el professor de mates ha de fer la visual i plàstica perquè li encanta la fotografia. Lògicament no podrà fer unes activitats tan enriquidores en aquesta àrea com les faria un especialista, però permeteu-me que deixi anar un pensament: Cal estar molt especialitzat en un àrea per impartir-la a la ESO? En aquest exemple potser el salt és molt gran, però que el professorat d'anglès faci llengua potser no ho és tant. O que un professor de ciències faci mates o química no ho veig tan complicat.

Afortunadament en el meu ram, la formació d'adults, no tenim tanta compartimentació d'especialitats i hi ha 3 àmbits: el de la Comunicació (que inclou totes les llengües) el Científic (amb les mates, totes les ciències i la tecnologia) i el Social (amb les diferents àrees de ciències socials i visual i plàstica). Un professor ha de poder impartir tot un àmbit, i així succeeix en la pràctica. Estic segur que en l'especialitat del professorat és on més profit se'n treu, però no dubto de la suficiència dels seus estudiants en les altres àrees de l'àmbit.

A més, hi ha el tema de les competències. En les reunions del meu centre està emergint constantment no tant la paraula com el concepte. Una professora de química està més preocupada perquè els seus estudiants acabin expressant-se bé i entenent el que llegeixen que no pas en què sàpiguen les fórmules dels compostos. I ho comparteixo plenament, crec que pels nostres estudiants adults assolir la competència en expressió i comprensió escrites els serà més útil que llegir H₂SO₄.

Potser, per sobreviure a aquestes retallades tan bèsties, el professorat dels centres ens replantegem què podem fer i com ho podem fer. Una de les conclusions que segur que en traurem serà aquesta que avanço: no hem estat formats en com ensenyar sinó en què ensenyar. I en aquest nou context als profes ens calen més recursos per ensenyar que no pas coneixements. Moltes vegades ho he dit: si tingués més recursos per crear activitats motivadores no tindria cap inconvenient en fer cap àrea de la ESO (llengua, socials, música...) tot i que la meva formació és científica. Al cap i a la fi el nivell final de la ESO és el mínim que es necessita  per sobreviure en el nostre temps, oi? I bé que sobrevivim.

Una altra conclusió a la que probablement arribem és que cal un canvi en el que ensenyem. Potser diguem prou als compartiments estancs, potser podem començar a plantejar-nos fer treballs més transversals, més basats en projectes, estudiant casos, fent activitats reals i avaluant l'adquisició de les competències (adéu 4'8!!). Estem parlant de la ESO, un nivell que només ha de formar bons ciutadans i no especialistes en enginyeria genètica inversa.