divendres, 30 d’abril del 2010

Ensenyament aerostàtic

Un company de mates m'ensenyava l'altre dia una activitat del seu curs on l'estudiant podia triar entre dues opcions (les dades són inventades, no en feu cas):
  • Opció A: Dos observadors A i B estan situats a 1600 m l'un de l'altre.  Just en la vertical d’un punt D situat entre tots dos roman immòbil un globus aerostàtic C. La visual dirigida del punt A al globus, C, forma un angle de  30º amb el terra, mentre que la visual dirigida del punt B al globus forma un angle de 45º amb el terra.  Es demana:a) Trobar raonadament a quina altura, = DC, es troba el globus.
    b) Un cop trobada l’altura del globus, h, i les distàncies = AD i 1600-x = DB (que haureu fet servir en el plantejament anterior), utilitzeu-les per calcular les distàncies de cada observador al globus (Distàncies AC i BC)
  • Opció B: D'acord: ni s'està cremant, ni s'hi ha enfilat un gat. Però, ¿no creieu que igualment els bombers ens podrien deixar una escala per mesurar l'altura d'aquesta escultura? Doncs no. No ens la deixen. Com ho podríem fer?  Observeu aquesta fotografia d'un monument del Passeig de Colom de Bcn treta del Google Street view de la que volem esbrinar l'altura. Amb l'ajuda del Geogebra podem mesurar l'angle que formen els peus amb el punt més alt i que és de 25 i 30º respectivament. Acudim a GoogleEarth i amb l'ajut de la vista per satèl·lit mesurem la distància entre els peus del monument, que és de 16 m. ¿Em podríeu dir quant fa l'altura de l'escultura i quins passos heu seguit per calcular-ho? Feu un dibuix a escala d'aquesta situació. Comenteu el procediment i el resultat que heu obtingut (Feu servir el terme precisió).
Diferències entre opcions? Home, se me n'acuden algunes. En primer lloc la B contextualitza la situació i dóna sentit a allò que volem fer, utilitza les mates com a eina per resoldre casos autèntics i fa un ús intensiu i extensiu de les noves tecnologies. Resoldre-la permetrà aprendre matemàtiques i com treure més profit a les noves eines, però sobre tot donarà peu a què l'estudiant de forma autònoma torni a provar de fer un raonament i càlcul similars en altres situacions semblants de la seva vida, fet que interioritzarà el coneixement i permetrà l'aprenentatge real.

I què dir de l'opció A? Doncs això, que està a l'aire i és estàtica: és aerostàtica.

dissabte, 24 d’abril del 2010

Avaluació punitiva

Segur que els que sou del ram més d'un cop heu vist amb vergonya i impotència com algun company de professió feia una avaluació punitiva. És a dir, utilitzava l'avaluació com un instrument de venjança contra un estudiant que, per la raó que sigui, no encaixava dins dels seus esquemes.

Exemples? Un de recent: una mestra i mare a la que segueixo a twitter explicava que els seu fill tenia qualificacions molt baixes amb "comentaris" del seu profe d'anglès i quan va anar en un intercanvi amb estudiants d'altres països va tornar amb el primer premi al domini de l'idioma.La mare, evidentment, blasmava d'un tal "professor".

Un altre cas? No se sap per quina estranya raó la meva filla va obtenir una nota molt baixa de la seva "tutora" en el Treball de Recerca de Batxillerat. Tan estrany va ser el cas que fins i tot el professorat es preguntava si hi havia algun error. Vam reclamar perquè teníem una anotació del mes anterior en què la "tutora" deia que seguia el treball amb normalitat i el director hagué de demanar a inspecció com resoldre-ho perquè mai s'havien trobat amb un cas semblant. La decisió salomònica seguí essent en contra l'estudiant sense ni esmentar que "potser" la professora s'havia equivocat. No s'havia equivocat, ho va fer expressament: la va castigar.

El que no entendré mai és què en treu un profe castigador d'una avaluació d'aquest tipus. Segurament els psicòlegs o els psiquiatres en podrien donar raó, però jo no ho entenc. Potser aquest acte d'autoritarisme fa sentir als mediocres més importants? menys mediocres?

Quines possibilitats de rectificació dóna una avaluació punitiva? Cap, és simplement un càstig per una acció passada que moltes vegades l'estudiant ni pot identificar. I quan es reben càstigs per causes desconegudes la reacció és protegir-se, retreure's, tancar-se per no rebre'n més perquè no saps perquè et castiguen. I si la cosa continua pot arribar a causar una deixadesa com a resposta a la pregunta Què faig malament perquè se'm castigui?

Jo crec en una avaluació que ajudi a l'aprenentatge, que destaqui els avenços,  que engresqui a continuar, que indiqui els punts on cal insistir i millorar i que serveixi per a continuar l'aprenetatge i ajudi a crèixer com a persona. No que castigui.

Jo crec en una educació com la que descrivia no fa massa en Pedro Villarrúbia al twitter:

La vieja educación es un viejo dragón que no sabe volar. Sólo sabe echar fuego y asustar a los niños. Cada día.

A veces le pintamos el lomo, lo ponemos brillante, incluso limpiamos sus alas. Pero no sabe volar. Sólo pide su ración diaria y escupe fuego.

Porque para volar el dragón educativo ha de saber mirar hacia delante, ha de soltar el peso de muchos siglos.Y no sabe, no quiere o no puede.

Quizás, aunque volase, ese dragón educativo viejo y feo no nos sirve ya. Quizás necesitemos una educación ligera, brillante, como un pájaro.

Y quizás no sólo uno, sino miles de pájaros educativos diferentes, capaces de volar en todas las direcciones de cantar y buscar conocimiento.

diumenge, 4 d’abril del 2010

Dècades

A vegades em sembla que la meva vida professional ha transcorregut en cicles de, aproximadament, deu anys:
  • els seixanta: la infantesa en blanc i negre (ai! aquelles setmanessantes tan dures!)
  • els setanta: la primera feina de "botones" en plena adolescència, la lluita antifranquista, l'avorriment de la feina d'oficina, fer la carrera.
  • els vuitanta: l'entrada a la Casa, treball i materials en alfabetització i neolectors, primers contactes amb la informàtica.
  • els noranta: introducció de la informàtica (encara no se'n deien TIC ni TAC ni TUC) a l'aula de neolectors, treball professional cada cop més orientat a l'ordinador.
  • els dos-mil: entrada de ple a Internet, molta formació de professorat i, finalment, aterratge a l'eLearning en el projecte que havíem presentat al 99: què més podia demanar?. Cerca i troballa de Moodle i immersió en ell: participació a la comunitat, creació de tutorials i, sobretot, evangelització a partir de la pràctica quotidiana. Cap al final, i sense buscar-ho, troballa de Mahara.
En aquesta dècada que comença penso que hi haurà un altre cicle, que el darrer s'està acabant però que el proper no sé cap on tirarà. Les coses que li passen a un tenen dues components: una d'atzar, d'estar al lloc adient en el moment oportú, i una altra de voluntat: posar-se al lloc adient en el moment oportú. No sé l'atzar cap on em durà, però no estic segur de quin serà ni el meu lloc ni el meu moment. Potser ja he tocat sostre i ara ja toca començar a relaxar-se i deixar pas als més joves.