Burocràcia

Llegia l'altre dia al diari un article d'opinió que deia que els catalans estem perdent l'esperit emprenedor que ens caracteritzava i ens estem "funcionaritzant", és a dir, cada cop més preferim una feina al sector públic a la llibertat de l'autoocupació i la innovació. Des que el vaig llegir que li dono voltes i ahir ho vaig tenir ben clar: l'autor té tota la raó, ens estem adormint i burocratitzant en el pitjor sentit de la paraula. Vegeu els dos exemples que van succeir ahir al meu voltant.

Una amiga meva ha fet una tesi doctoral a costa de molts esforços i ahir finalment la lliurava (ja sabeu que jo m'esperaré a què em donin el doctorat honoris causa, si de cas; passo de fer tesi). Problema: una nova disposició diu que els membres del tribunal han de ser d'universitats diferents i dels que ella proposava n'hi havia dos de la mateixa (com si les universitats fossin sectes amb obediència cega a no-sé-quin líder). La solució era, naturalment, no lliurar la tesi i esperar a complir aquest requisit. La noia, desesperada, va moure's tan de pressa com va poder (jo l'anava seguint pel twitter) i, finalment, trobà un doctor d'urgències que acceptà estar al tribunal. Tot solucionat, però el disgust el va haver de patir ella.

La pregunta és: tan difícil és treballar una mica bé i tenir les coses ben claretes i per escrit des d'un bon principi? Perquè si no és així potser que tots plegats ens saltem les regles, oi? Fa ràbia veure com les normatives sempre van en contra nostra. És aquella actitud amb què justifiques el que algú se salti el peatge quan hi ha retencions o la que tenien els francesos que "perdonaven" que els treballadors segrestessin fins aconseguir un bon acord els patrons de les empreses que els volien acomiadar i liquidar el negoci.

L'altre exemple de burocràcia galopant el vaig tenir a Reus, on vaig anar a predicar la paraula sagrada (Moodle) entre el professorat del Departament d'Agricultura. Hi ha un noi, en Gabriel, que em recorda una mica a mi: des de fa temps s'ha entossudit a millorar l'ensenyament amb l'ús, entre d'altres metodologies, de Moodle. Ells treballen amb un aplicatiu d'aquells privatius, tancats i antiquats on introduir un canvi representa 10 dies d'enviar i rebre correus, fer i acceptar un pressupost exorbitant i, finalment, veure que el que demanaves t'ho han fet al revés. Desesperant.

Però ell no es desanima i ja fa temps em va venir a veure per a què li ensenyés això del Moodle. Quan va veure amb quina facilitat s'administra, es gestionen cursos, materials i activitats i es té el control de tot el procés va quedar impressionat i es va jurar tenir-ne un. Ara, al cap de quasi bé dos anys, ha aconseguit el permís d'Agricultura per a què que el Departament d'Educació doni als seus centres espais a agora i gaudir, així, de Moodle. No és el que volia, un servidor php al seu Departament , però déu n'hi do. Això sí, va haver de passar per tot el que jo vaig passar el 2003 quan demanava a l'aleshores Departament de Benestar social d'on depenia la formació d'adults un espai d'aquests per posar-hi el primer Moodle i et em miraven com a un extraterrestre per acabar dient-te que no, que això no era possible ni entrava als seus plans.

El seu disgust aflorà quan alguns profes li demanaren que, si s'havia d'usar Moodle, des del seu servei es fes una normativa que d'alguna forma obligués als centres a usar aquest entorn acabat d'aconseguir. Els explicà, amb molt bons arguments però amb contundència, que Moodle i altres innovacions educatives no es poden imposar, que s'hi arriba per convenciment si es creu que s'aprèn col·laborativament. I que de cap manera s'ha lluitat tant per acabar fent-lo normatiu. Qui vulgui usar Moodle que ho faci i qui no vulgui, que segueixi amb el que té.

I és que la màquina burocràtica és la més reticent al canvi i això, ara mateix, es tradueix en por a les TIC. Com, si no, s'explica que la web de la Llei d'Educació de Catalunya, aprovada pel Parlament el passat 1/juliol/2009 tingui com a novetat una notícia del novembre de 2008?:

Els buròcrates veuen les TIC com una eina que els ha caigut a sobre i que han de portar com puguin, però ni hi creuen ni es molesten a conèixer-les. A ells els agrada allò que deia el meu avi: poca feina i ben pagada i el demés són collonades.