Novel·la negra

Els nadals sempre els aprofito per posar-me al dia en lectures. I enguany, a més, se m'ha ajuntat amb una ciàtica, fet que m'ha donat encara una mica més de temps lliure extra per llegir. I què llegeixo? Tret de les coses serioses de la feina, novel·la negra per desintoxicar. M'agrada tota mena de novel·la policíaca.

Algú va dir que són l'equivalent a les de cavalleria que llegia en Quixote i que tant el van trasbalsar (a mi no m'afecte, tranquils) i d'altres que reflecteixin millor que cap altre (sub)gènere la realitat actual. jo estic per la segona. La Barcelona del Vàzquez Montalbán o els EEUU d'en Marlowe són potser més fidels a la realitat que no pas novel·les més "literàries".

Ara he descobert la novel·la negra escandinava, potser arran de l'enorme tirada que ha tingut en Mankell o la trilogia Millenium de l'Stieg Larsson i que he devorat amb plaer. Aquest darrer va saber trobar la justa mesura entre les actituds humanes més baixes (en els homes que no estimen ni les dones ni a sí mateixos), que podrien en mans de segons quin escriptor fins i tot acabar morbosament massa publicitades, i l'ètica i moral dels protagonistes (no solament del noi, la Lisbeth és un caràcter ben dibuixat i molt humà).

De la mà d'en Larsson, he continuat amb l'Asa Larsson i la seva Aurora boreal, tota una lliçó d'enginy en un ambient tancat per un paisatge hivernal nevat. I després he continuat amb l'islandès Indriasson amb La dona de verd o Les maresmes que, potser a causa del meu vitge a l'illa l'any 2008, l'he trobat particularment interessant i motivador.

Res a veure aquestes novel·les escandinaves o europees, serioses, reals, representatives d'una època i una societat, amb les novel·les americanes. M'he acabat Caso abierto d'en Brian Freeman i res a veure, m'ha decebut força. Un totxo de 400 pàgines on tot acaba passant en les 100 darreres: escenes trepidants que més recorden una guió de pel·lícula d'acció que no pas una novel·la.

Un llibre té el seu propi ritme, a vegades més lent a vegades més ràpid, com una pel·lícula, però no podem barrejar les coses. El resultat sol ser infumable.

Conclusió: torno a la novel·la negra escandinava, ara em toca en Jo Nesbo i el seu Pit-roig.