Tossuderia

La tossuderia, acompanyada per petites dosis de sort, pot arribar a donar excel·lentes resultats. Aquest matí hem anat amb l'Àngels a la URV de Tarragona per plantejar la idea de la MoodleXtecMoot. Ella ja hi havia contactat i ja tenien una primera aproximació al que pretenem, però avui ha estat el definitiu.
Hem explicat el que volíem i hem estat veient com encaixar-ho amb les peces de la MoodleMoot i de la Jornades Edutec. I al final hem quedat que podria estar a MoodleMoot. De fet un gran honor.

Penso que la idea que hem plantejat pot ser novedosa i interessant: reunir una pila de profes moodlers en una sala d'on pengem una pila de pòsters on els centres expliquen què fan amb Moodle.
S'organitzen grupets d'assitents al voltant d'un o una moolder que els fa seguir un itinerari de pòsters depenent del tema d'interès, s'aturen davant els pòsters, els autors expliquen i responen preguntes i, al final de l'itinerari, es fa una posada en comú.
És evident que no tothom pot veure tots els pòsters d¡aqiuesta manera (tot i que restaran exposats i amb els autors amatents a donar explicacions) però facilitarà el contacte i agilitarà la presentació. Al final ve la posada en comú i, sobretot, es dóna una llista d'adreces d'interès.

Es nota qui té interès en què les coses funcionin i ganes de treballar.

Superioritat de LaTeX

Aquesta setmana que tocava utilitzar una plantilla d'OpenOffice Writer m'he adonat que els processadors de textos, tant se val aquest de codi lliure com allò altre que et ven en Gates, no acaben de funcionar del tot bé. Especialment en el cas dels estils de paràgraf, la numeració i les vinyetes.

D'entrada ja hi ha un punt que dóna molta feina resoldre i que és fer un paràgraf sense vinyeta/número dins d'una llista amb vinyeta/numeració. Per exemple, estem parlant de dies de la setmana, cadascú amb numeració, i entre divendres i dissabte volem introduir un paràgraf nou sagnat però sense vinyeta i que no trenqui la llista. Doncs bé hi ha una feinada de por per a fer un estil de paràgraf nou o bé per fer-ho manualment. En canvi amb LaTeX n'hi ha prou amb dues contrabarres: \
Però el cas més corrent és, posem per exemple, un examen on hi ha una sèrie de preguntes numerades que tenen, cadascuna, 4 respostes amb un quadret per marcar una creu. Senzill, oi? Doncs amb un processador de textos t'hi tornes mico. En teoria no ha d'oferir cap dificultat: crees dos estils de paràgraf un numerat per la pregunta i un altre amb vinyeta per la resposta i ja està. Però a la pràctica es complica moltíssim perquè es barregen els estils, no numera bé, o no et treu la vinyeta. Amb uord ho tenia mig solucionat i amb OOwriter també, però aquesta setamana no ens ha acabat de funcionar. I això que recomano primer escriure tot el text sense estils i, un cop escrit, anar paràgraf a paràgraf aplicant estils. Però no hi ha manera.

En canvi amb LaTeX tenim un control total del resultat. Es poden niar dins d'una llista numerada una altra tantes vegades com vulguis, o bé vinyetes o descripcions, el que vulguem. I el resultat és exactament el que volíem.

Doneu un cop d'ull a aquest document de cataLaTeX

Sóc constructivista social

Preparant la Jornada tècnica de secundària sobre Moodle m'he adonat que té raó en Martin Dougiamas, el pare de Moodle, sobre la construcció social del coneixement. L'aprenent construeix el seu coneixement en el moment en què el posa a discussió amb els altres, s'enriqueix amb els seus comentaris, li fan veure les coses d'una altra manera i, al final, aprèn. Ei, si vol.

Quan em van plantejar de fer la jornada vaig dir que endavant que cap problema, pensant que dedicariem una part de la sessió a la instal·lació del programari en un servidor php. Després va sortir el problema que 400 persones anant alhora contra el mateix servidor el col·lapsaven segur. Paral·lelament en Xavier i en Jordi em van explicar els seus experiments amb un servidor Apache+php+mysql "de butxaca", el famós WOS (webserver on stick).

D'aquí a provar-ho jo mateix va ser el següent pas. I va funcionar i ho vaig publicar a moodle en català i en castellà. Però no ha tingut el ressò que jo m'esperava, potser pot semblar una joguina sense massa interès.

Però per a mi n'ha tingut d'interès, i molt. Primer perquè pensava que podríem fer la jornada directament sobre el llapis, i segona, perquè m'ha permès veure les coses d'una altra manera. M'explico.

El primer intent de funcionament des del llapis va ser un fracàs: en cap màquina em coincidia el camí de la configuració de Moodle amb el que tenia escrit (em canviava la lletra de la unitat on era el llapis). Parlant amb en Santi ho vaig solucionar. Després, en una xerrada posterior amb en Xavier em va explicar com donar permisos per a què ordinadors de la xarxa entressin al llapis i compartir Moodle. Primer escull superat.

I la darrera ha estat també obra d'en Santi. Tenia un problema per retornar del disc dur al llapis: havia d'editar la via del fitxer de configuració i jo volia el mínim de problemes tècnics per als newbies. Parlant-ne de nou amb ell ha trobat una funció php que determina el nom de la unitat on es troba Moodle i, sense haver d'editar res, fa que el conjunt sigui totalment portàtil (portable en anglès).

Resumint: si me n'he sortit ha estat, com canta en Joe Cocker en aquella vella cançó dels Beatles, with a little help from my friends. O potser no tan little.

Visca el constructivisme social!

Moodler blog

Avui que buscava per Google l'adreça del dfwiki m'he trobat amb una bona sorpresa: el Moodler blog, un blog que com el seu nom indica pertany a un moodler, a un tal Aníbal (potser a Aníbal de la Torre?).

No té una activitat frenètica però els post que hi ha són sucosos, interessants i ben treballats. El darrer parla de les MoodleMoots, així en plural, perquè relaciona l'anglesa que organitza l'OpenUniversity amb la presència de déu-nostre-senyor en Martin Dougiamas, la francesa i, com no, la tan nostrada MoodleMoot 2006 a Tarragona. Hi ha l'imatge del cartell que és molt guapo i no em puc estar de reproduir aquí mateix:


Ara, però, m'ha agafat la "pàjara" (producte del meu estat de nervis alterat) de pensar què passarà si no m'hi deixen anar. Seria bo, un membre del comité científic de la trobada castigat a no poder-hi anar pels poders fàctics.

Però segur que hi vaig, que m'ho descomptin del sou si volen, se me'n fot. L'any passat no vaig anar a Las Palmas per la pasta, però enguany no tinc excusa per faltar a Tarragona.

Stress

No pot ser que la feina, que només ens dóna per viure, ens amargui la vida. Avui m'he adonat que la meva situació laboral està afectant la meva vida, la de veritat. I això no pot ser. Ara que encara sóc capaç d'adonarme'n hi he de posar remei.

Hi ha una pila de llibres, d'aquells anomenats d'autoajuda, que expliquen com superar l'estrés amb tècniques tan diverses com la meditació, el ioga, fer-se llistes de coses que no t'agraden per eliminar-les, aprendre a dir que no, etc. Jo, com que de ioga ja en faig i de llistes en tinc un fart el que he de fer és plantar-me i dir prou. He de trobar el punt exacte on fer-ho i plantejar les coses clarament a veure què em responen. Ja n'hi ha prou de bones maneres amb qui no em mostra cap respecte.

Cansament

Avui, quan tornava cap a casa, em preguntava: què és el que em cansa més? La quantitat d'hores treballades? El fet de saber el volum de feina que em resta per fer? La tensió? O tot plegat a parts proporcionals?

Fa dues setmanes que tinc al pensament de reintentar la instal·lació d'Ubuntu. Doncs no hi ha manera de trobar un foradet i fer-ho. S'acumulen les coses, els problemes no resolts i no hi ha manera de sortir-se'n. I a sobre la feina extra, aquella que et senta com un tret de fer però que has de fer. Quan després de passar-te tot una jornada posant-te al dia de correu i assumptes pendents descobreixes que encara et queda per fer el més important el desànim creix. Veus que el temps passa inexorablement i no tires endevant.

A vegades penso que hauria de ser fuster. Primer perquè el treball de la fusta m'agrada (és un material més agraït que el ferro) i segon perquè quan acabaes una peça et queda la satisfacció de la feina fet. Li pots trobar defectes però veus que l'has fet tu a partir del no res.

En aquest coi de feina no en queda res del que fas. Tot és efímer i dura mentre dura. Després s'esvaeix. I no em refereixo únicament a pàgines web. M'estic referint a la major part d'accions que fem: només existeixen en el nostre cap però mai no es podran tocar. I això és molt insatisfactori.

Activitats col·laboratives a Moodle

Com que s'ha prorrogat fins el 10 de maig la presentació de propostes per a la Jornada Espiral 2006 m'he engrescat i he preparat un escrit a veure si me l'accepten. Tracta dels pros i contres de les diferents activitats col·laboratives que ofereix Moodle, és a dir: fòrums, xats, wikis i glossaris (de moment i fins la versió 1.5.3+).

Hi he estat pensant i crec que el problema no rau en les eines tècniques, que n¡'hi ha de totes classes i maneres. El problema som nosaltres, principalment quan fem de profes. No sabem ensenyar a treballar de forma col·laborativa, en equip. Estem tan impregnats per l'individualisme de la nostra societat que no se'ns acudeixen bones estratègies per ensenyar a treballar conjuntament i que sigui el resultat de l'equip allò que importi més que no pas qui hi ha participat més o millor. És el vell somni anarquista de a cadascú segons les seves necessitats i de cadascú segons les seves possibilitats. No ens en sortim.

L'individualisme domina la nostra manera d'ensenyar. Com que a la nostra societat s'imposa el tant ets tant vals i es valora l'individu pel que té i és capaç de comprar (o d'empenyorar-se) per sobre dels objectius col·lectius, és lògic que això es traslladi a l'ensenyament. Com avaluem? Amb una prova (altrament dita examen) on es reflecteix el treball individual i no allò que s'ha pogut fer en el grup classe. I mira que compta la classe, la quantitat d'hores que s'hi passen nens i joves fins avorrir-la, però no serveix per altra cosa que per compartimentar el que es fa i valorar els estudiants un a un.

Quan llegeixo coses en anglès que parlen sobre el treball en grup em faig creus com una societat, on sembla que l'individualisme supera la nostra, valora tant el treball en equip. Moltes vegades es tria el personal d'una empresa o d'una universitat per la seva capacitat de treballar amb altres persones i no apunyalar-les per l'esquena, que és el que solem fer en aquestes latituds. I nosaltres, mediterranis i oberts com som, ens deixem endur per les enveges i som incapaços de compartir. Quina llàstima!