Primeres impressions sobre Mahara 1.3

Hi ha qui diu que Mahara és un programa un xic complex i que costa d'entrar-hi. A mi no m'ho sembla, potser perquè fa temps que el conec i m'hi moc amb facilitat i comoditat. El que he de reconèixer, però, és que més que el programa en sí el que pot costar d'assimilar són els conceptes subjacents, perquè Mahara en fa servir dos per a mi molt importants. Un és el concepte de Vista: una vista permet mostrar a qui jo desitgi allò que vull. Però no necessàriament tot el contingut del meu ePortafolis, hi pot haver una part significativa que únicament la pugui veure  jo. El segon concepte té a veure amb la llibertat i la responsabilitat dels usuaris. L'usuari és lliure de mostrar el que vulgui a qui vulgui. I el límit el posa, lògicament, la seva responsabilitat: ell és responsable del que mostra perquè l'eportafolis és seu.

Bé, ja m'he distret i estic divagant. Jo el que volia era explicar aquí les meves primeres impressions sobre la darrera versió de Mahara, la 1.3, que ja avanço són bones, molt bones.

Què hi ha de nou? El més cridaner és l'existència d'un Tauler de control, una pàgina d'inici  on a base de quadres i icones se'ns permet l'accés directe a les diferents característiques del programa. Alguns usuaris havíem arribat a una solució similar en versions anteriors tot modificant la pàgina d'inici del lloc, però ara ja no caldrà. A més, aquest Tauler reuneix informació útil per l'usuari: novetats en la missatgeria o en els fòrums, les vistes pròpies i les darreres que ha creat.

Més coses. Ara la pestanya  El meu portafolis, que ha millorat força, té dues pestanyetes més: Les meves col·leccions i Els meus plans. Què és una col·lecció? És una vista que agrupa diferents vistes i fa, així, de pàgina índex per navegar per les altres vistes a través de pestanyes que s'hi afegeixen automàticament. El mateix control que tenim per a les vistes individuals podem tenir-lo per una col·lecció, de manera que podem fer-la pública o simplement mostrar-la a un grup. Molt útil per tant per ordenar les vistes i presentar-les ben agrupades i ordenades. Per exemple, imaginem que un usuari presenta a un professor la vista A, a un altre la vista B i a un tercer la C. Quan arriba el final de curs podrà mostrar a la seva tutoria una vista que permeti accedir fàcilment a les 3 vistes A, B i C  simplement clicant la pestanya corresponent: això és una col·lecció.

L'altra novetat és la pestanya Els meus plans. Es tracta d'una eina de gestió de projectes molt senzilla: quan creem un nou Pla li assignem diferents Tasques amb data de finalització. Així, quan s'han fet, les marcarem com a fetes i apareixeran a la llista però  amb la marca de compleció.

De blogs ara per defecte només n'hi ha un i amb el nom de l'usuari. Si se'n volen més cal anar a al configuració i marcar-ho. Això està bé perquè molts usuaris confonien el fet de fer un post amb la creació d'un nou blog amb el resultat de tenir molts blogs amb un únic post cadascun.

Una millora substancial la trobem en la pestanya de Les meves vistes. Ara és més fàcil controlar el contingut i disposició dels elements de la Vista així com qui hi té accés. També es pot veure ràpidament si una vista pertany a una col·lecció i a quina. Encara he de mirar la novetat de les vistes del lloc que poden ser copiades per qualsevol usuari, penso que pot ser força interessant donar aquest tipus de plantilles per facilitar la creació de vistes pels usuaris.

La pestanya del perfil s'ha simplificat i ara només hi ha 3 submenús: Edita el perfil, les Icones i El meu CV. La pestanya de grups no ha variat respecte a versions anteriors, o si més no no es veuen grans canvis.

Ja veieu, canvis significatius en la part més important de l'eportafolis: les vistes, potser perquè cada cop més té importància allò que hi enllacem per sobre d'allò que hi tenim.

Per acabar, sembla que Moodle 2.0 s'integra de sèrie amb Mahara. Perfecte, pot ser el principi d'una nova manera d'entendre l'elearning.

L'avaluació contínua punitiva

L'altre dia en @jrfern feia un RT d'un aforisme d'en @alfonsoem (Alfonso de Cala)  on, en un joc de paraules força divertit deia: Teorema de Von Zitoh: cualquier decision sin una explicacion, termina siendo mal interpretada. Jo vaig afegir-hi: CorolarioDeJQ: Y aún con explicación. 

I és que malgrat que un intenti transmetre les seves idees ben explicades i fonamentades,  moltes vegades són percebudes com a imposicions burocràtiques que poden ser tergiversades, malinterpretades o, fins i tot, vistes com a resultat d'una voluntad malèvola que només busca excuses per donar feina al professorat.

Un exemple de malinterpretació? El concepte d'avaluació contínua punitiva que entronca amb un altre del que ja vaig parlar fa un temps: l'avaluació punitiva.

Partim de la base que l'avaluació ha de ser contínua, que com a profes hem de fer un seguiment del procés d'aprenentatge de l'estudiant i, si no va com hauria d'anar, proporcionar les indicacions per redreçar-lo. És cert que és molt difícil fer això cada dia, tot i que mentalment n'anem prenent nota. Per això establim uns punts del calendari on concretar-ho: l'estudiant lliura el resultat del seu treball, en fa una valoració i el professorat una altra. Com a conseqüència es dóna una retroacció, uns missatges d'alè i/o una proposta de millora, si fos el cas. L'estudiant revisa el seu treball a la llum de les noves indicacions i pot tornar a lliurar aquest treball que, finalment, és qualificat. I així una vegada rere l'altra. Senzill, oi?

Bé, senzill si combreguem amb aquest concepte d'avalaució com a revisió per partida doble (estudiant i professor) amb voluntad de millorar l'aprenentatge.

Però, què passa si som partidaris de l'avaluació punitiva? Recordem que en aquest cas l'únic que hem de fer és qualificar el treball sense possibilitat d'esmena. És allò de l'Ah! Se siente! Si ens veiem obligats/abocats a fer avaluació contínua, el que farem és traduir l'examen final a microexàmens, tants com punts d'avaluació contínua s'hagin establert, però amb la mateixa filosofia. No hi ha retroacció o aquesta es limita a dir He rebut el teu treball, espera a què publiqui les solucions. Però en cap cas hauríem de fer propostes de millora perquè els partidaris de l'avaluació punitiva pensen que els responsables que l'aprenentatge no s'hagi produït com ells esperaven és sempre l'estudiant, aquest ésser mesquí, que només fuig de la feina i se les empesca totes per aprovar amb el mínim esforç, copiant el treball d'altres si cal.

Si som partidaris de l'avaluació punitiva, arxivarem missatges com aquest:

He fet l'exercici  per primera vegada, he tret de nota un tres, li he escrit al professor un missatge perquè hem deixi repetir l'activitat perquè encara queden 12 dies per dur a termini les activitats i hem diu que aixo no és possible.

M'he desanimat molt, perquè no puc repetir l'activitat tots estem aprenent, perquè no hem dona unaltre oportunitat?

Mahara a Todo Linux #118

Al número 118 de la revista en paper Todo LInux es pot trobar un excel·lent article  de Arturo Fernández titulat Mahara: un gestor de e-portfolios.

L'article comença responent a la pregunta Què és un portafolis? i exposa els diferents tipus de portafolis que hi ha. Naturalment acaba la introducció presentant els e-portafolis, els portafolis digitals, com a complement de l'aprenentatge a distància, de l'elearning.

A continuació passa a explicar les característiques de Mahara: la seva curta però intensa història, l'arquitectura modular que permet afegir-li connectors, el seu creixement al costat de potents entorns virtuals d'ensenyament i aprenentatge, com ara Moodle, el seu funcionament sobre una base de dades i, finalment, l'ajustament a estàndards, com el Leap2A que permet l'exportació dels continguts.

Com que es tracta d'una revista de caràcter eminentment tècnic les dues seccions següents expliquen amb tota mena de detalls els processos d'instal·lació i configuració del programa. Molt recomanables per administradors de sistema o, simplement, d'aquelles persones que se'l vulguin instal·lar en local per provar-ne les possibilitats.

La secció A vista de pájaro explica breument però clara què ens trobarem la primera vegada que entrem a Mahara. Parla de la gestió dels usuaris del lloc i de les pestanyes que configuren l'eportafolis personals (els fitxers, els blocs i les vistes) i acaba parlant de la seva intgració amb Moodle.

L'article finalitza parlant de la possibilitats de Mahara com a base per al treball col·laboratiu i remetent a l'extensa bibliografia web per a trobar més informació sobre temes més particulars.

En resum, un bon treball tècnic que dóna a conèixer Mahara als no iniciats en el tema dels e-portafolis.

¿Llibres de text? No, revistes de text

La meva relació amb els llibres de text no ha estat mai bona. Només vaig poder heretar del meu germà 3 anys més gran els de Primària, però ni els de Batxillerat elemental ni els del superior no em van servir perquè jo ja vaig ser del "Pla del 64", sí, aquell de les Matemàtiques "modernes" (algun dia n'he de parlar, s'ho prometo).

Amb els llibres de text dels meus fills ha passat una cosa similar, però encara més exagerada: es porten 2 anys i per a la petita cada any hem hagut de comprar llibres nous. I no perquè canviessin de pla d'estudis, canviava l'editorial, o l'edició o jo-què-sé. Els resultat, tanmateix, ha estat una despesa anual d'uns 200€ que, sincerament, crec que ens haguéssim pogut estalviar.

Ara ens trobem a casa amb una gran acumulació de llibres de text que hem de treure'ns de sobre. La pregunta, però, és què en fem. A la meva filla,  ben educada com la tenim, li reca de llençar-los i busca una solució alternativa: donar-los. D'acord, però a qui? qui vol uns llibres de la ESO de fa 3 anys? Alguna onegé recollia material escolar per enviar-lo a països pobres, però el que no accepten en cap cas són llibres català (s'ha perdut molt el català fora d'aquí). Bé, doncs potser alguna biblioteca. Em parlava l'altre dia en @xbelanch sobre què fer dels llibres sobre tecnologia i la impossibilitat de donar-los a una biblioteca pública. Es veu que la política de la casa els ho impedeix i ja tenen preparat un paperet amb adreces de biblioteques de centres socials,  d'avis  o penitenciaris que sí n'accepten. No farem cap brometa sobre el tema, però n'hi ha per pensar-hi. La solució que ha trobat, lògicament, és la que proposa en el seu post Liberando.

Tornem als llibres de text. No es poden guardar perquè caduquen. No es poden donar perquè ningú no els vol. La única manera de desfer-nos-en és llençar-los al contenidor del paper.

Igual que les revistes. Molt ben presentades, però amb data de caducitat. En guardem ben poques de revistes, si de cas algun número que ens va agradar especialment. Doncs amb els llibres de text el mateix, no són llibres en el sentit clàssic del terme  perquè un llibre no caduca, es guarda, es presta, es reaprofita, es torna a llegir tantes vegades com es vol.

Per tant, prou de parlar de llibres de text, parlem de revistes de text i no ens doldrà llençar-les un cop hagi passat el curs acadèmic pel qual van ser impreses. 

Un editor de text senzill: leafpad

Estava una mica cansat de veure com un document de només text (txt, html, xml, tex,...) trigava força en obrir-se amb el esditors de text corrents. Ja sabeu que estic enamorat de gedit, l'editor de text per defecte de l'escritori Gnome, però no sé si a causa de la quantitat de connectors que li tinc posats o què, però triga bastant en obrir-se. A més, per alguna barrabassada que dec haver fet, alguns fitxers de text  se m'obren automàticament amb el kile, un altre excel·lent programa d'edició de text però que és nadiu de l'escriptori Kde i lent de carregar des d'Gnome.

També em trobava que al notebook (altrament dit minijo) quan volia escriure una nota curta trigava més en obrir l'editor de text que en fer l'anotació. I quan això ho has de fer en una xerrada o conferència et fa perdre el fil.

Així que vaig estar cercant algun programa molt senzill i ràpid d'obrir que em permetés fer allò que necessito: obrir ràpidament un document de text per veure què hi ha i, si convé, editar-lo més endavant amb algun programa més complet.

Leafpaf és la solució: és un editor minimalista. Fa el que ha de fer: seleccionar, copiar, enganxar, cercar i substituir. Però ni té corrector ni destaca la sintaxi, i encara menys dóna format. Però el que fa ho fa bé: és molt ràpid d'obrir; obre, edita  i desa qualsevol tipus de format de text, numera les línies, permet escollir el tipus de lletra de l'àrea de treball i està traduït al català, què més es pot demanar?

Llibres de text, materials d'estudi i altres herbes remeieres.

L'Aníbal de la Torre fa un excel·lent anàlisi sobre el previsible futur dels llibres de text en el context actual d'Escola 2.0 en el seu post La administración ante el libro de texto digital . Poca cosa a afegir-hi, és impecable, només vull aprofitar l'avinentesa d'aquest post per recollir idees soltes que tinc al cap i d'altres que he anat escoltant en converses aquests dies a la Conferència PLE.

La situació a Catalunya és aquesta:

• Crec que s'ha pres una decisió massa ràpida i poc meditada que ha estat tirar pel dret i emprendre el projecte 1x1 peti qui peti. Aprofitant la massa crítica de professorat innovador i a favor de la idea, s'ha volgut fer una fugida endavant amb el desig d'arrossegar amb aquesta empenta als més reticents. Però ningú no està segur que segueixin, si més no al mateix ritme.
• Catalunya és la única comunitat on els pares paguen la meitat de l'ordinador (150€) i als polítics, a un parell de mesos d'unes eleccions, els fa por que al setembre aquests "clients" es queixin si la cosa no funciona. Per tant han d'assegurar sigui com sigui que res no fallarà.
• Des del propi Departament s'estava treballant per preparar la infraestructura que donés servei a un projecte com l'1x1. Hi havia plans per dimensionar el servei àgora de manera que els centres disposessin del seu moodle per a tots els estudiants. Quan arribés al límit de capacitat ja hi havia un pla B per contactar més espai al núvol. Per tant, res s'interposava en el camí de sortida.
• Per altra banda en el nostre país s'ha apostat per un model de llibre de text electrònic que, si cal, es paga entre tots. Sembla que si un profe el primer dia de curs no té un llibre a les mans (o a la pantalla) el món s'enfonsa. Em recorda un episodi dels Simpson en què en Bart amaga el llibre solucionari dels profes i l'escola s'enfonsa: ningú sap les solucions ni als càlculs ni a les preguntes més bàsiques. I és cert que hi ha un tipus de professorat que perquè canvia freqüentment de plaça o, perquè no s'ha preocupat massa per la feina, necessita aquesta bastida per poder fer la seva feina. No és el meu cas en què, com que mai no han existit materials prou adients per a formació d'adults, me'ls he hagut d'anar fent i refent any rere any. I no ha passat res.
• Les editorials estan fent esprints de producció i comercialització dels seus productes. N'hi ha de tota mena: des del llibre de text que no és altra cosa que un PDF+Flaix del llibre en paper fins a productes un xic més dignes. Però tots en la seva pròpia plataforma. Caldrà entrar una per una per accedir al llibre de torn, a no ser que el centre, enllaminit per una substanciosa oferta, es quedi tot el paquet de llibres de la mateixa editorial. A més, l'administració dóna diners (em sembla que són 30€/any) per ajuda a llibres electrònics i algunes editorials ja estan fent "packs" de Tot a 30. Alguns centres agafen 2 packs d'aquests i tenen així tots els llibres de 2 editorials per "només" 30€. I per gestionar-ho tenim un programa de targeta-moneder que costarà entre 3 i 4M€ a les malmeses arques de l'administració. La de coses interessants que es podrien fer amb aquests diners!
• I ara és on entra la por i el dubte al polític: què passarà si a l'inici del curs 2010-11 es col·lapsa l'accés a àgora? I si no es pot accedir als materials? Solució: parem àgora, donem diners per a què els centres marxin a hostings comercials (aprofitant la beneïda autonomia de centre) i que els nens que marxen deixin els llibres en paper "per un si de cas". Sobretot: que no sortim als diaris. Penós.

Preguntes:

Calen tants llibres de text en un moment on a la xarxa hi ha cada cop més continguts ? (sí, d'acord, s'han de triar, hi ha molta morralla també, com n'hi ha entre els llibres en paper). Com a pare he hagut de pagar (aprox 200€/any) en llibres que a final de curs he comprovat que, en alguns casos, ni s'havien obert. Tampoc s'havien aprofitat: els meus fills es porten 2 anys i sempre hem hagut de comprar llibres nous. Tant ha canviat tot com per haver de fer un llibre nou cada any?

Per què no s'han tingut en compte els protagonistes reals d'aquest procés? Vull dir profes i nens. Sembla que estem parlant de mercaderies, diners i tractes comercials quan en realitat estem parlant d'educació. El que (i el com) aprenen  ara els nens i joves és important de cara al que passarà d'aquí a uns vint anys. Si els donem tot fet, mastegat, on ells no tenen altre protagonisme que seguir el camí traçat, això els marcarà personalment i laboralment. He llegit no sé on que l'escola té una estructura rígida i molt jerarquitzada per preparar els estudiants cap a la feina de la fábrica. Però és que ara ja no n'hi ha de fàbriques, el món laboral ha canviat moltíssim i encara canviarà més. Quin sentit té fer ciutadans sense inciativa en un món on, per sobreviure, se'n necessita?.

Per això penso que s'ha deixat escapar una oportunitat històrica consistent en aprofitar el gran potencial de materials, experiències, activitats i seqüències didàctiques que una bona part del professorat ha anat preparant durant aquests darrers temps i potenciar-ho. Donar suport i recolzar aquesta feina, que moltes vegades és a més a més de la docència directa, de manera que s'engresqués a fer-ne més, a publicar, sobretot. Però això s'ha perdut. Recorda una mica allò del despotisme il·lustrat: tot per a l'educació, però sense comptar amb el món de l'educació.

En eLearning els materials han tingut històricament un paper central. Semblava que sense materials no se'n podia fer d'eLearnign. Però va arribar el dia en què els grans van obrir, regalar, per dir-ho així, els seus materials. Per què? Perquè ara tothom coincideix que els materials per si sols no formen, no eduquen. Hi ha d'haver la interacció, la socialització, el contacte virtual per a què hi hagi aprenentatge. Un tema recurrent a la meva feina és la manca de materials. L'any passat vam fer un inventari sobre quins materials fèiem servir en el GES per a adults i quin valor els donàvem. Va resultar que amb poqueta cosa passem (tampoc els rebutjo uns bons materials, jo) però el que es veia més necessari era tenir una bona metologia, unes seqüències d'ensenyament- aprenentatge on inserir, quan calgués, aquests materials.

Per això crec que, en el nostre cas del GES en eLearning, uns materials elaborats pel propi professorat, flexibles, que permetin modificacions ràpides, però que tinguin un molt bon format i qualitat, poden ajudar a què la seqüència didàctica que impulsa cada curs permeti assolir els objectius.

PLE Conference (i 2)

Segon dia de la Conferència PLE 2010 al Citilab de Cornellà que ha començat ben d'horeta amb la sessió plenària d'en Jordi Adell (@jordi_a) i l'Ismael Peña-Lopez (@ictlogist) on ens han fet votar a peu dret sobre determinats temes seguint 2 eixos. Per exemple: Qui ha de marcar el currículum de l'estudiant? La institució o l'estudiant (eix1) i qui certifica i valida els estudis? La institució o l'estudiant (eix2). No he tingut massa temps de pensar en les meves opcions, així que seguint el cor he anat posant-me en el quadrant que creia en cada cas. Però hi ha tot un seguit de preguntes que em neguiteja i que lliguen, per exemple, amb un tema que ha sortit a darrera hora de la tarda: si els estudiants creen el seu PLE amb eines 2.0, que ja sabem el poc temps que algunes duren, pot passar que en perdin elements valuosos.

Després d'aquesta sessió he anat a una presentació de tres ponències. Totes eren molt generals i d'alguna manera exemplifiquen el fet que sota el paraigua del concepte PLE tot hi cap, des d'una petit aplicatiu de missatgeria, etiquetatge, widgets, etc. fins a una presentació generalista sobre el que fan a la Universitat d'Auckland (on jo, innocent de mi, creia que només feien servir Mahara i resulta que fan anar no-sé-què de cal Uindous ;-) En algun moment d'aquests dos dies de conferència m'ha semblat que algú hi venia a presentar coses perquè havia de presentar-les, però que ho hagués pogut fer en un altre lloc i sota un altre tema.

Afortunadament, després del cafè he encertat el taller: he anat a un que feien uns nois alemanys que han desenvolupat una extensió del google Wave per facilitar la feina amb el PLE (sí!, Wave és viu i cada cop té més coses per treballar en grup!). Molt interessant, un taller en viu i una extensió en desenvelupament però amb força possibilitats. Realment en Mostapha Akbari @mosworld i els seus nois s'ho han treballat força.

Després d'un dinar força interessant amb en @carlesbellver i en Toni hem tornat a la feina. En aquest ocasió la sessió de pechakucha on diferents ponents ens han exposat les seves idees en aquest format: 20 diapos amb 20 segons cadascuna- Genial: totohom s'ajusta al temps i no hi ha diferències. Això, a més, dóna temps al públic per participar. A tenir en compte.

Coses que m'han cridat l'atenció d'aquesta conferència (algunes potser són velles, però com que "surto poc"):

• Tothom anava amb el seu mac o netbook i estava connectat durant els actes. No sé si contestaven correu, avançaven feina o, com jo tuitejaven. Espero això darrer.
• Hi ha hagut uns 5000 tuits amb l'etiqueta #ple_bcn. Per durar només 2 dies, déu-n'hi do. A vegades eren més interessants els tuits que el que es deia.
• He desvirtualitzat força gent: @pgsimoes, @lindacq, @MonVall, @lernys i moltes altres persones que ara no recordo (perdoneu, és l'estrés de la cosa).
• Hi havia presentacions on hi assistia molt poca gent. On eren la resta d'assistents?
• Em temia que seriem els de sempre, però no, hi havia molta gent de fora i això dóna un nou i més ric enfocament.
• Em queda molta feina per posar-me al dia de tot el que m'ha passat aquests dos dies, veure materials, llegir, seguir,...
• M'ho he passat molt bé i ho necessitava. Després de tanta realitat, està bé una mica de ficció.

Per cert, si algú encara no sap què és això del PLE:

Definition of a PLE on Prezi