Ensenyament aerostàtic

Un company de mates m'ensenyava l'altre dia una activitat del seu curs on l'estudiant podia triar entre dues opcions (les dades són inventades, no en feu cas):

• Opció A: Dos observadors A i B estan situats a 1600 m l'un de l'altre.  Just en la vertical d’un punt D situat entre tots dos roman immòbil un globus aerostàtic C. La visual dirigida del punt A al globus, C, forma un angle de  30º amb el terra, mentre que la visual dirigida del punt B al globus forma un angle de 45º amb el terra.  Es demana:a) Trobar raonadament a quina altura, h = DC, es troba el globus.
  b) Un cop trobada l’altura del globus, h, i les distàncies x = AD i 1600-x = DB (que haureu fet servir en el plantejament anterior), utilitzeu-les per calcular les distàncies de cada observador al globus (Distàncies AC i BC)
• Opció B: D'acord: ni s'està cremant, ni s'hi ha enfilat un gat. Però, ¿no creieu que igualment els bombers ens podrien deixar una escala per mesurar l'altura d'aquesta escultura? Doncs no. No ens la deixen. Com ho podríem fer?  Observeu aquesta fotografia d'un monument del Passeig de Colom de Bcn treta del Google Street view de la que volem esbrinar l'altura. Amb l'ajuda del Geogebra podem mesurar l'angle que formen els peus amb el punt més alt i que és de 25 i 30º respectivament. Acudim a GoogleEarth i amb l'ajut de la vista per satèl·lit mesurem la distància entre els peus del monument, que és de 16 m. ¿Em podríeu dir quant fa l'altura de l'escultura i quins passos heu seguit per calcular-ho? Feu un dibuix a escala d'aquesta situació. Comenteu el procediment i el resultat que heu obtingut (Feu servir el terme precisió).

Diferències entre opcions? Home, se me n'acuden algunes. En primer lloc la B contextualitza la situació i dóna sentit a allò que volem fer, utilitza les mates com a eina per resoldre casos autèntics i fa un ús intensiu i extensiu de les noves tecnologies. Resoldre-la permetrà aprendre matemàtiques i com treure més profit a les noves eines, però sobre tot donarà peu a què l'estudiant de forma autònoma torni a provar de fer un raonament i càlcul similars en altres situacions semblants de la seva vida, fet que interioritzarà el coneixement i permetrà l'aprenentatge real.

I què dir de l'opció A? Doncs això, que està a l'aire i és estàtica: és aerostàtica.

Avaluació punitiva

Segur que els que sou del ram més d'un cop heu vist amb vergonya i impotència com algun company de professió feia una avaluació punitiva. És a dir, utilitzava l'avaluació com un instrument de venjança contra un estudiant que, per la raó que sigui, no encaixava dins dels seus esquemes.

Exemples? Un de recent: una mestra i mare a la que segueixo a twitter explicava que els seu fill tenia qualificacions molt baixes amb "comentaris" del seu profe d'anglès i quan va anar en un intercanvi amb estudiants d'altres països va tornar amb el primer premi al domini de l'idioma.La mare, evidentment, blasmava d'un tal "professor".

Un altre cas? No se sap per quina estranya raó la meva filla va obtenir una nota molt baixa de la seva "tutora" en el Treball de Recerca de Batxillerat. Tan estrany va ser el cas que fins i tot el professorat es preguntava si hi havia algun error. Vam reclamar perquè teníem una anotació del mes anterior en què la "tutora" deia que seguia el treball amb normalitat i el director hagué de demanar a inspecció com resoldre-ho perquè mai s'havien trobat amb un cas semblant. La decisió salomònica seguí essent en contra l'estudiant sense ni esmentar que "potser" la professora s'havia equivocat. No s'havia equivocat, ho va fer expressament: la va castigar.

El que no entendré mai és què en treu un profe castigador d'una avaluació d'aquest tipus. Segurament els psicòlegs o els psiquiatres en podrien donar raó, però jo no ho entenc. Potser aquest acte d'autoritarisme fa sentir als mediocres més importants? menys mediocres?

Quines possibilitats de rectificació dóna una avaluació punitiva? Cap, és simplement un càstig per una acció passada que moltes vegades l'estudiant ni pot identificar. I quan es reben càstigs per causes desconegudes la reacció és protegir-se, retreure's, tancar-se per no rebre'n més perquè no saps perquè et castiguen. I si la cosa continua pot arribar a causar una deixadesa com a resposta a la pregunta Què faig malament perquè se'm castigui?

Jo crec en una avaluació que ajudi a l'aprenentatge, que destaqui els avenços,  que engresqui a continuar, que indiqui els punts on cal insistir i millorar i que serveixi per a continuar l'aprenetatge i ajudi a crèixer com a persona. No que castigui.

Jo crec en una educació com la que descrivia no fa massa en Pedro Villarrúbia al twitter:

La vieja educación es un viejo dragón que no sabe volar. Sólo sabe echar fuego y asustar a los niños. Cada día.

A veces le pintamos el lomo, lo ponemos brillante, incluso limpiamos sus alas. Pero no sabe volar. Sólo pide su ración diaria y escupe fuego.

Porque para volar el dragón educativo ha de saber mirar hacia delante, ha de soltar el peso de muchos siglos.Y no sabe, no quiere o no puede.

Quizás, aunque volase, ese dragón educativo viejo y feo no nos sirve ya. Quizás necesitemos una educación ligera, brillante, como un pájaro.

Y quizás no sólo uno, sino miles de pájaros educativos diferentes, capaces de volar en todas las direcciones de cantar y buscar conocimiento.

Dècades

A vegades em sembla que la meva vida professional ha transcorregut en cicles de, aproximadament, deu anys:

• els seixanta: la infantesa en blanc i negre (ai! aquelles setmanessantes tan dures!)
• els setanta: la primera feina de "botones" en plena adolescència, la lluita antifranquista, l'avorriment de la feina d'oficina, fer la carrera.
• els vuitanta: l'entrada a la Casa, treball i materials en alfabetització i neolectors, primers contactes amb la informàtica.
• els noranta: introducció de la informàtica (encara no se'n deien TIC ni TAC ni TUC) a l'aula de neolectors, treball professional cada cop més orientat a l'ordinador.
• els dos-mil: entrada de ple a Internet, molta formació de professorat i, finalment, aterratge a l'eLearning en el projecte que havíem presentat al 99: què més podia demanar?. Cerca i troballa de Moodle i immersió en ell: participació a la comunitat, creació de tutorials i, sobretot, evangelització a partir de la pràctica quotidiana. Cap al final, i sense buscar-ho, troballa de Mahara.

En aquesta dècada que comença penso que hi haurà un altre cicle, que el darrer s'està acabant però que el proper no sé cap on tirarà. Les coses que li passen a un tenen dues components: una d'atzar, d'estar al lloc adient en el moment oportú, i una altra de voluntat: posar-se al lloc adient en el moment oportú. No sé l'atzar cap on em durà, però no estic segur de quin serà ni el meu lloc ni el meu moment. Potser ja he tocat sostre i ara ja toca començar a relaxar-se i deixar pas als més joves.

123 nens de P3 de Sant Andreu sense escola de proximitat

Vet aquí que una vegada hi havia un poblet molt bonic, diguem-li per dir un nom Sant Andreu de Palomar, que vivia bàsicament de l'agricultura i la indústria. Però el temps passà i passà i els pagesos varen anar desapareixent a mesura que els camps eren ocupats per cases i vies ràpides. Més tard desapareixeren també els obrers quan els solars que ocupaven les fàbriques adquiriren més valor pels burgesos que no pas els productes que ells fabricaven.

Dues grans zones industrials s'han convertit darrerament en espais construïts: la Maquinista i la zona de la fàbrica de Colorants, ambdues a les ribes de les vies del tren.

Però, ai las! Quan es van fer les requalificacions dels terrenys i es donaren les llicències d'obres per construir l'enorme quantitat de pisos que s'hi han fet, algú es va oblidar d'un petit detall. Aquells pisos eren per a què hi visqués gent i ja sabem com són: els agrada tenir canalla. Ningú no va preveure que al mateix ritme a què s'habitaven els pisos caldria tenir preparats els mínims servis per atendre als habitants, per exemple: escoles.

L'any passat ja ens hi vam trobar: no hi havia escoles per als nens que havien d'iniciar l'escolaritat a Sant Andreu. Aleshores, correm-hi tots, es van arrenglerar quatre containers i, au, ja tenim, escola en barracons!

Enguany ha tornat a passar: hi ha 123 nens de P3 que no tenen escola de proximitat. Vol dir que, en el cas que es compleixin les optimistes previsions de l'ajuntament, els nens i les nens de 3 anys hauran d'anar d'una punta a l'altra del poble.

No m'estranya gens que en la darrera reunió d'afectats hi figuressin: pares, mares i avis de Sant Andreu. Són els avis els que hauran de dur els petitons a cole.

Evolució del nombre de posts publicats

Ara que quasi estreno bitàcola estic fent alguna modificació en la plantilla. He vist, pro, que em surt una estadística del nombre d'entrades publicades des del naixement d'aquest blog, dades que he representat en aquest gràfic:

Intentaré analitzar els trets més destacables. En primer lloc trobem una cert estabilitat durant els 4 primers anys. Però al 2007 hi ha una caiguda considerable, coincidint amb la meva incorporació a l'IOC. Sembla  que en lloc d'obrir-me a noves possibilitats i idees la feina diària m'hagués impedit fer res més. Això, però, arriba a nivells preocupants l'any 2009 amb una caiguda del  nombre de publicacions realment important. Aquesta caiguda del 2009 és paral·lela a la caiguda en el nombre d'articles en el lloc germà cataLaTeX on en tot l'any només hi vaig fer 8 articles, dels quals 3 foren escrits i publicats durant les vacances de nadal.

Quina conclusió n'hem de treure? Doncs que no ens hem de deixar ofuscar per la feina, que hem de treballar per viure però no viure per treballar. I que no hem de deixar que allò urgent ens impedeixi fer allò important. 

Propòsit pel 2010: recuperar els bons costums i seguir publicant entrades a la bitàcola i a cataLaTeX.

7 anys

Al febrer del 2003 arrencava la marxa aquest blog. Tot i que havia fet proves una mica abans, el blog en sí, amb entrades amb sentit, començà al febrer de 2003 tal i com podeu veure en l'arxiu. Des del primer moment me'l gestiona blogger però vaig aprofitar la possibilitat que brindava de tenir-lo desat en el meu propi espai web. El que feia, doncs, era escriure els posts des de blogger i, quan els volia publicar, aquest enviava al meu espai web d'xtec els fitxers necessaris per FTP. Molt bé, la cosa ha durat 7 anys.

Ara bé, a causa d'un atac hacker, a xtec han decidit canviar el port a través del qual es fa FTP. Cap problema si utilitzes un client, com ara Filezilla, on només cal canviar el número de port. Però, què passa si qui ho fa és blogger? Doncs que com diuen a la seva pàgina d'ajuda ells només ho envien pel port 21. Conclusió: blogger no m'actualitzarà més el blog a Xtec.

La solució és la que veieu: me n'he anat, amb un sol clic, a blogspot, l'espai de blogs del propi blogger. He triat un nom lliure (no és que m'agradi massa, però m'és ben igual) i he traspassat el contingut del blog. Automàticament ha publicat una entrada que tenia retenida en esborrany i tot funciona perfectament.

Em preocupa aquesta "alegria" amb què xtec tracta la seva "clientela". Cada setmana rebo al meu correu un parell de publicacions oficials no demanades. Però encara és hora que rebi un missatget amb una mínima explicació i propostes de soluciona a aquest canvi en el FTP. Que no ho fa servir ningú? Que és per a frikis? M'és ben igual, crec que els usuaris d'xtec tenim dret a rebre de primera mà aquest tipus d'informació.

I com que crec que això és un símptoma d'alguna cosa més greu, ja estic pensant en com migrar cataLaTeX i On se colga el dimoni, que ara viuen a phobos.xtec.cat, a un altre servidor. Molt em temo que les ments pensants deuen estar tramant el desmantellament de phobos. I com acostumen a fer, no avisaran fins l'endemà, quan no funcioni i sigui impossible recuperar res. Vull estar preparat.

Si hi ha ningú que em segueixi, si us plau, que actualitzi els marcadors i canviï la font dels RSS.

Googledependent

Acabo d'obrir el panell de control de Blogger per fer aquest post i m'he trobat, després de quasi bé 10 anys de veure el mateix, amb una sèrie de novetats que fins ara no existien. Tota una sèrie d'opcions per a la publicació de l'entrada, la seva geolocalització o l'editor de text totalment renovat. Simplement és un exemple més de l'estratègia o política de Google de millora i actualització envers els seus serveis més clàssics.

Quan vaig començar amb tot això de la informàtica, finals del 90 i principis dels 2000, la tendència era tenir força programes a l'ordinador i treballar el millor possible en local. Recordo que em va caure a les mans la suite ofimàtica de uindous, amb tots els seus productes, i me'n vaig fer fan aferrissat. Hi havia de tot i podies obtenir uns resultats excel·lents creuant i reusant els resultats d'un programa en un altre.

Més endavant, però, cap a mitjans dècada dels 2000 va irrompre amb força la idea del programari lliure, i va xopar-me. Suposo que fins que no va haver-hi suficient massa crítica de programadors, traductors i divulgadors aquest pas no s'havia pogut donar als nivells en què es donà, i es dóna ara mateix. Primer vaig començar usant programes de codi lliure sota uindous (com ara Firefox) i, una mica més endavant, usant directament un sistema operatiu lliure, Linux en forma de la distro Ubuntu, i tots els programes que s'hi poden fer córrer.

Però "la informàtica" ha evolucionat cap a una altra direcció: la web, la connexió a servidors remots que ens alliberen de la nostra pròpia màquina. Ara mateix confio els meus fitxers més apreciats, els que no voldria perdre de cap manera, a servidors d'internet. Estic segur que abans fallarà la meva màquina que, per exemple, plegarà sense avisar el meu servidor de cataLaTeX. Encara estic provant diferents opcions per veure, finalment, on confiaré i sincronitzaré els meus fitxers de treball: Ubuntuone, Dropbox o Googledocs i no m'acabo de decidir, però algun pensament he de fer per trobar i conservar allò que m'interessa.

I en aquest pas a la web, al núvol de servidors en xarxa, on sempre podem trobar-ho tot i recuperar-ho si cal, és on entra Google com l'elefant a la botiga de porcellana. Primer va començar com un bon buscador, crec que no n'he fet servir d'altre i sempre he trobat el que volia, si existia, clar. Cap al 2004 obriren per invitació el servei de correu Gmail, després van anar adquirint altres serveis i empreses, com ara aquest mateix Blogger, els donaren un nou impuls i, sobretot, els integraren amb els altres serveis que oferien.

La llista de serveis que ara mateix arriba a oferir Google acabaria avorrint-nos. Alguns se'ns han fet imprescindibles, d'altres totalment inútils. Estem en un punt en què en el precís moment en què Google llança un nou servei, coma ara el recent buzz, tothom n'està pendent, li va al darrere i, en especial, els educadors ja li estan buscant l'aplicació educativa. Quasi bé fa riure que el primer dia que n'apareix una de nova tothom pensa en una d'aquelles típiques llistes del tipus "Les 10 millors aplicacions educatives de..." Però, i si no en té? I si acaba morint perquè no dóna el servei desitjat, com el Notebook, o té una competència massa gran per sobreviure, com el microbloging Jaiku?

Estem (estic) entrant en una dependència absoluta dels serveis de Google. Si em veiés en Richard Stallman, ell que és tan purista amb la privacitat i el dret a mantenir les dades! Llegeixo els 2 comptes de correu amb Gmail perquè m'elimina l'spam i em permet ordenar-los i accedir-hi des de qualsevol ordinador del món. Hi tinc un enllaç als meus Googledocs des d'on fa poc ja puc pujar fitxers de qualsevol extensió (ara hi provo els .tex). Alguns documents els comparteixo amb companys i els editem i modifiquem entre tots. Tinc un enllaç als meus àlbums de fotos, als mapes (hi trobo de tot en qualsevol punt del planeta), puc twitejar des d'una finestreta, puc llegir (o no, que n'hi ha massa) els buzz que m'arriben, puc... No m'ho acabo, massa coses. Però totes del mateix Google.

Què passaria si Google plegués? Ho veig difícil, abans posaran una quota de pagament que, n'estic segur, acabaria pagant amb gust per no perdre tots els serveis que ara mateix tinc gratuïtament.

Però el tema no és aquest, el tema és que Google, com un gran germà, ho sap tot sobre mi (oi que sí, Richard?) i espero i confio que no em faci cap mala passada.

Ah! M'oblidava: he escrit aquest post des del navegador chromium de can Google.