Evolució del nombre de posts publicats

Ara que quasi estreno bitàcola estic fent alguna modificació en la plantilla. He vist, pro, que em surt una estadística del nombre d'entrades publicades des del naixement d'aquest blog, dades que he representat en aquest gràfic:

Intentaré analitzar els trets més destacables. En primer lloc trobem una cert estabilitat durant els 4 primers anys. Però al 2007 hi ha una caiguda considerable, coincidint amb la meva incorporació a l'IOC. Sembla  que en lloc d'obrir-me a noves possibilitats i idees la feina diària m'hagués impedit fer res més. Això, però, arriba a nivells preocupants l'any 2009 amb una caiguda del  nombre de publicacions realment important. Aquesta caiguda del 2009 és paral·lela a la caiguda en el nombre d'articles en el lloc germà cataLaTeX on en tot l'any només hi vaig fer 8 articles, dels quals 3 foren escrits i publicats durant les vacances de nadal.

Quina conclusió n'hem de treure? Doncs que no ens hem de deixar ofuscar per la feina, que hem de treballar per viure però no viure per treballar. I que no hem de deixar que allò urgent ens impedeixi fer allò important. 

Propòsit pel 2010: recuperar els bons costums i seguir publicant entrades a la bitàcola i a cataLaTeX.

7 anys

Al febrer del 2003 arrencava la marxa aquest blog. Tot i que havia fet proves una mica abans, el blog en sí, amb entrades amb sentit, començà al febrer de 2003 tal i com podeu veure en l'arxiu. Des del primer moment me'l gestiona blogger però vaig aprofitar la possibilitat que brindava de tenir-lo desat en el meu propi espai web. El que feia, doncs, era escriure els posts des de blogger i, quan els volia publicar, aquest enviava al meu espai web d'xtec els fitxers necessaris per FTP. Molt bé, la cosa ha durat 7 anys.

Ara bé, a causa d'un atac hacker, a xtec han decidit canviar el port a través del qual es fa FTP. Cap problema si utilitzes un client, com ara Filezilla, on només cal canviar el número de port. Però, què passa si qui ho fa és blogger? Doncs que com diuen a la seva pàgina d'ajuda ells només ho envien pel port 21. Conclusió: blogger no m'actualitzarà més el blog a Xtec.

La solució és la que veieu: me n'he anat, amb un sol clic, a blogspot, l'espai de blogs del propi blogger. He triat un nom lliure (no és que m'agradi massa, però m'és ben igual) i he traspassat el contingut del blog. Automàticament ha publicat una entrada que tenia retenida en esborrany i tot funciona perfectament.

Em preocupa aquesta "alegria" amb què xtec tracta la seva "clientela". Cada setmana rebo al meu correu un parell de publicacions oficials no demanades. Però encara és hora que rebi un missatget amb una mínima explicació i propostes de soluciona a aquest canvi en el FTP. Que no ho fa servir ningú? Que és per a frikis? M'és ben igual, crec que els usuaris d'xtec tenim dret a rebre de primera mà aquest tipus d'informació.

I com que crec que això és un símptoma d'alguna cosa més greu, ja estic pensant en com migrar cataLaTeX i On se colga el dimoni, que ara viuen a phobos.xtec.cat, a un altre servidor. Molt em temo que les ments pensants deuen estar tramant el desmantellament de phobos. I com acostumen a fer, no avisaran fins l'endemà, quan no funcioni i sigui impossible recuperar res. Vull estar preparat.

Si hi ha ningú que em segueixi, si us plau, que actualitzi els marcadors i canviï la font dels RSS.

Googledependent

Acabo d'obrir el panell de control de Blogger per fer aquest post i m'he trobat, després de quasi bé 10 anys de veure el mateix, amb una sèrie de novetats que fins ara no existien. Tota una sèrie d'opcions per a la publicació de l'entrada, la seva geolocalització o l'editor de text totalment renovat. Simplement és un exemple més de l'estratègia o política de Google de millora i actualització envers els seus serveis més clàssics.

Quan vaig començar amb tot això de la informàtica, finals del 90 i principis dels 2000, la tendència era tenir força programes a l'ordinador i treballar el millor possible en local. Recordo que em va caure a les mans la suite ofimàtica de uindous, amb tots els seus productes, i me'n vaig fer fan aferrissat. Hi havia de tot i podies obtenir uns resultats excel·lents creuant i reusant els resultats d'un programa en un altre.

Més endavant, però, cap a mitjans dècada dels 2000 va irrompre amb força la idea del programari lliure, i va xopar-me. Suposo que fins que no va haver-hi suficient massa crítica de programadors, traductors i divulgadors aquest pas no s'havia pogut donar als nivells en què es donà, i es dóna ara mateix. Primer vaig començar usant programes de codi lliure sota uindous (com ara Firefox) i, una mica més endavant, usant directament un sistema operatiu lliure, Linux en forma de la distro Ubuntu, i tots els programes que s'hi poden fer córrer.

Però "la informàtica" ha evolucionat cap a una altra direcció: la web, la connexió a servidors remots que ens alliberen de la nostra pròpia màquina. Ara mateix confio els meus fitxers més apreciats, els que no voldria perdre de cap manera, a servidors d'internet. Estic segur que abans fallarà la meva màquina que, per exemple, plegarà sense avisar el meu servidor de cataLaTeX. Encara estic provant diferents opcions per veure, finalment, on confiaré i sincronitzaré els meus fitxers de treball: Ubuntuone, Dropbox o Googledocs i no m'acabo de decidir, però algun pensament he de fer per trobar i conservar allò que m'interessa.

I en aquest pas a la web, al núvol de servidors en xarxa, on sempre podem trobar-ho tot i recuperar-ho si cal, és on entra Google com l'elefant a la botiga de porcellana. Primer va començar com un bon buscador, crec que no n'he fet servir d'altre i sempre he trobat el que volia, si existia, clar. Cap al 2004 obriren per invitació el servei de correu Gmail, després van anar adquirint altres serveis i empreses, com ara aquest mateix Blogger, els donaren un nou impuls i, sobretot, els integraren amb els altres serveis que oferien.

La llista de serveis que ara mateix arriba a oferir Google acabaria avorrint-nos. Alguns se'ns han fet imprescindibles, d'altres totalment inútils. Estem en un punt en què en el precís moment en què Google llança un nou servei, coma ara el recent buzz, tothom n'està pendent, li va al darrere i, en especial, els educadors ja li estan buscant l'aplicació educativa. Quasi bé fa riure que el primer dia que n'apareix una de nova tothom pensa en una d'aquelles típiques llistes del tipus "Les 10 millors aplicacions educatives de..." Però, i si no en té? I si acaba morint perquè no dóna el servei desitjat, com el Notebook, o té una competència massa gran per sobreviure, com el microbloging Jaiku?

Estem (estic) entrant en una dependència absoluta dels serveis de Google. Si em veiés en Richard Stallman, ell que és tan purista amb la privacitat i el dret a mantenir les dades! Llegeixo els 2 comptes de correu amb Gmail perquè m'elimina l'spam i em permet ordenar-los i accedir-hi des de qualsevol ordinador del món. Hi tinc un enllaç als meus Googledocs des d'on fa poc ja puc pujar fitxers de qualsevol extensió (ara hi provo els .tex). Alguns documents els comparteixo amb companys i els editem i modifiquem entre tots. Tinc un enllaç als meus àlbums de fotos, als mapes (hi trobo de tot en qualsevol punt del planeta), puc twitejar des d'una finestreta, puc llegir (o no, que n'hi ha massa) els buzz que m'arriben, puc... No m'ho acabo, massa coses. Però totes del mateix Google.

Què passaria si Google plegués? Ho veig difícil, abans posaran una quota de pagament que, n'estic segur, acabaria pagant amb gust per no perdre tots els serveis que ara mateix tinc gratuïtament.

Però el tema no és aquest, el tema és que Google, com un gran germà, ho sap tot sobre mi (oi que sí, Richard?) i espero i confio que no em faci cap mala passada.

Ah! M'oblidava: he escrit aquest post des del navegador chromium de can Google.

Entorn personal d'aprenentatge: PLE

Arran de la lectura del post Diseña tu propio PLE del blog d'en David Álvarez E-Aprendizaje m'he animat a provar de rumiar-hi i dibuixar-lo. Als comentaris hi ha força bons exemples de com pot ser un EPA (o PLE, Personal Learning Environment, en anglès) així que m'he posat a pensar una mica en com funciono jo ara mateix.



M'adono que literalment visc a Moodle, és el lloc web on passo més hores al dia. Primerament per qüestions de feina: el campus IOC, del que en sóc un dels admins, corre sobre moodle (alguna cosa hi dec tenir a veure) i m'hi passo les meves bones horetes treballant-hi. A més, faig formació de professorat per a Xtec sobre moodle al curs D204; sóc facilitador del curs Moodle en català de moodle.org i, per postres, tinc dos moodles de proves, un a ioclabs.xtec.cat, on vaig fent provatures que després passen al campus IOC, i eformacio.edumood.com, un moodle a KeyToSchool que administro per a una bona amiga.

De retruc del treball amb Moodle ha arribat l'ús de Mahara, el sistema d'ePortafolis i xarxa social de codi lliure, walled-garden i moodle-friend. Ara mateix m'encarrego de coordinar la traducció catalana i mantenir la petita comunitat catalana.

Però d'on trec informació fresca, nova, és de twitter. En poc temps he passat a estar completament enganxat a twitter. Les raons, però, les tinc ben clares: hi ha la gent amb qui m'agrada estar i sento les coses que vull sentir. Twitter em permet un grau de filtració de la informació entrant molt gran. Sí, potser em perdo coses, ja ho sé, però no importa, el que m'arriba ja em satisfà. I amb twitter tinc relacions socials amb qui vull i alhora que rebo informació de qualitat.

Aquesta informació o allò que em diuen els altres tuiters (o tuitaires o vés-a-saber-com-se'n-diuen) em proposen em porta, moltes vegades a fer cerques a la web. Cerques que faig amb google i que normalment em donen el resultat esperat. En un proper post espero poder tractar el tema Google, serveis i dependència.

Altres serveis web que utilitzo? Depèn del moment i del temps que tingui. Ara per ara el que més faig servir és, sens dubte , el correu electrònic de gmail, on concentro els dos comptes que tinc i que em facilita enormement la gestió. Potser amb el temps m'acostumaré a les waves, però de moment la cosa està un xic aturada.

Altres serveis que he utilitzat tradicionalment ara mateix els tinc al ralentí. Per exemple, la manca de temps em dificulta enormement la publicació d'entrades en aquesta bitàcola. He de tenir un tema important per posar-m'hi. El mateix em passa  al vell i estimat wiki On se colga el dimoni on amb prou feines hi faig cap entrada. En canvi m'he forçat a anar publicant coses a cataLaTeX on he estat gairebé sis mesos sense fer cap entrada. Ara, però vaig publicant-hi articles cada deu dies aproximadament perquè tinc material de sobres per fer-ho i em sap greu tenir-lo desat.

Novel·la negra

Els nadals sempre els aprofito per posar-me al dia en lectures. I enguany, a més, se m'ha ajuntat amb una ciàtica, fet que m'ha donat encara una mica més de temps lliure extra per llegir. I què llegeixo? Tret de les coses serioses de la feina, novel·la negra per desintoxicar. M'agrada tota mena de novel·la policíaca.

Algú va dir que són l'equivalent a les de cavalleria que llegia en Quixote i que tant el van trasbalsar (a mi no m'afecte, tranquils) i d'altres que reflecteixin millor que cap altre (sub)gènere la realitat actual. jo estic per la segona. La Barcelona del Vàzquez Montalbán o els EEUU d'en Marlowe són potser més fidels a la realitat que no pas novel·les més "literàries".

Ara he descobert la novel·la negra escandinava, potser arran de l'enorme tirada que ha tingut en Mankell o la trilogia Millenium de l'Stieg Larsson i que he devorat amb plaer. Aquest darrer va saber trobar la justa mesura entre les actituds humanes més baixes (en els homes que no estimen ni les dones ni a sí mateixos), que podrien en mans de segons quin escriptor fins i tot acabar morbosament massa publicitades, i l'ètica i moral dels protagonistes (no solament del noi, la Lisbeth és un caràcter ben dibuixat i molt humà).

De la mà d'en Larsson, he continuat amb l'Asa Larsson i la seva Aurora boreal, tota una lliçó d'enginy en un ambient tancat per un paisatge hivernal nevat. I després he continuat amb l'islandès Indriasson amb La dona de verd o Les maresmes que, potser a causa del meu vitge a l'illa l'any 2008, l'he trobat particularment interessant i motivador.

Res a veure aquestes novel·les escandinaves o europees, serioses, reals, representatives d'una època i una societat, amb les novel·les americanes. M'he acabat Caso abierto d'en Brian Freeman i res a veure, m'ha decebut força. Un totxo de 400 pàgines on tot acaba passant en les 100 darreres: escenes trepidants que més recorden una guió de pel·lícula d'acció que no pas una novel·la.

Un llibre té el seu propi ritme, a vegades més lent a vegades més ràpid, com una pel·lícula, però no podem barrejar les coses. El resultat sol ser infumable.

Conclusió: torno a la novel·la negra escandinava, ara em toca en Jo Nesbo i el seu Pit-roig.

Ubuntu Karmic Koala

Sempre em costa una mica decidir-me a actualitzar el SO del meu ordinador perquè com que m'hi passo tantes hores ja sé on ho tinc tot i faig les accions d'esma, sense pensar-m'hi massa, com quan condueixes que instintivament toques el pedal que correspon. En canvi, quan actualitzes encara que sembli que no, sempre hi ha petits canvis que et donen més d'un ensurt. Per això vaig començar per actualitzar a Karmic Koala en el netbook (el mini-jo que li dic, perquè sempre va amb mi): cap problema, tot va funcionar a al primera. Després ho vaig provar amb el portàtil de la feina: aquí la cosa s'ha complicat una mica perquè em dóna un missatge inicial segons el qual no pot muntar un disc virtual, però al cap d'uns segons continua la carrega i, al final, tot funciona perfectament.

Vaig deixar, doncs, per aquestes vacances l'actualització de l'ordinador d'escriptori perquè hi tinc massa coses que no vull perdre. Però la veritat és que tot va anar com una seda i funciona com un rellotge suís. Fins i tot coses que no me n'anaven, com una webcam que tinc, ara funcionen, només cal que el Sr.Google es decideixi a fer videoconferències per gtalk amb linux.

Coses interessants que hi tinc instal·lades:

• docky és un bonic i ràpid llançador d'aplicacions que se situa en la part inferior de la pantalla amb un aspecte que recorda escriptoris dels macs però de codi lliure, esclar. Havia tingut instal·lat el seu predecessor, gnome-do, però no m'acabava de convèncer. En canvi Docky és tan senzill de configurar les aplicacions que hi volen tenir, el resultat és tan espectacular i el funcionament tan àgil que val la pena tenir-lo:
  
  
  Un afegitó per acabar d'adobar el docky: gconf-editor >apps >metacity >general > marcar "Compositing_manager"
• Dolphin és un gestor de fitxers de l'escriptori KDE que, no sé per què, s'ha inclòs en la versió Karmic. Jo sóc més d'Gnome que no pas de KDE, tot i que utilitzo un parell d'eines molt valuoses per a mi d'aquest altre escriptori. Em refereixo a Kile, el meu editor de LaTeX per excel·lència que només em dóna que satisfaccions, i Okular, el visor de documents de què vaig parlar al gener del 2009. Dolphin és molt visual, fa unes previsualitzacions dels continguts i unes representacions de l'arbre de fitxers impressionants, especialment si es tracta d'imatges, però encara no hi estic massa familiaritzat i hi trobo a faltar una sèrie d'accions que faig amb un toc de ratolí a Nautilus.
• gEdit cada dia m'agrada més. És un editor de text potentíssim i senzillíssim de fer anar. A més, permet afegir-hi connectors (com ara el compilador de LaTeX o el que obre plantilles de documents) que faciliten enormement la feina.
• sobre Ubuntu One ja n'he parlat en altres posts del juliol 2009 i deia que estava molt verd. Doncs bé, ara, després d'una infinitud d'actualitzacions, sembla que comença a funcionar bé i s'hi pot començar a confiar els fitxers més delicats. Per a mi l'avantatge que té és que no solament sincronitza el contingut del directori local ubuntu one sinó que, si es treballa des d'un ordinador sense el programari, es pot accedir als fitxers a través de la web. Vaig provar DropBox, un servei similar, però no vaig aconseguir que em funcionés, estava tot molt tendre per a ubuntu; ara potser ha millorat, però ja no tinc ganes de provar-ho. A més, ara amb Ubuntu es poden sincronitzar també entre diferents ordinadors els contactes i les notes del Tomboy.
• lectors d'ebooks: un bon lector és FBreader: senzill de fer anar, llegeix diferents formats (txt, epub, html,...), molt configurable i que permet crear biblioteques i navegar pels ebooks àgilment. Però jo buscava alguna cosa més, un programa que creés epubs a partir de d'altres formats. Vaig estar buscant per la xarxa i el que vaig trobar, i que tinc instal·lat és Calibre. Calibre no solament és un lector d'ebooks, que n'inclou un, sinó que a més gestiona biblioteques, edita metadades, mostra índexos i converteix ebooks d'un format a un altre, per exemple de PDF a epub o d'HTML a epub. A més, i pels que tenen lector, els permet carregar i sincronitzar llibres des de i cap l'ordinador. Aviat trobarem ebooks per tot arreu i val la pena estar preparats.
  

Aplicacions d'AdobeAir

Ja sé perquè escric al blog o faig entrades a cataLàTeX: és per no oblidar-me de les coses que he fet, em serveix de recordatori. Estic segur que consulto jo més els meus propis articles de cataLàTeX i em descarrego els fitxers fonts que no pas el públic en general. Però em va molt bé.

Ho dic perquè avui m'he volgut reinstal·lar l'AdobeAir al netbook i no em recordava de com ho havia fet. He hagut de tornar a començar des del principi per fer-ho. Així que, per a posteriors instal·lacions, m'ho apunto aquí.

AdobeAir és una mena de programa de base, tipus Java, sobre el qual els programadors poden dissenyar-hi aplicacions multiplataforma enriquides, amb força potència. És un producte gratuït que es pot descarregar de la web i, en el cas de Linux, consisteix en un instal·lador:
wget http://airdownload.adobe.com/air/lin/download/latest/adobeAIRInstaller.bin
li donem permisos d'execució
sudo chmod +x AdobeAIRInstaller.bin
i ja procedim a la instal·lació:
sudo ./AdobeAIRInstaller.bin

Molt bé, i ara què? Doncs ara podrem instal·lar aplicacions que corren sobre l'Air. En concret en tinc dues de les que estic força satisfet:

• TweetDeck és el meu client d'escriptori de tweeter. Es descarrega de la web l'instal·lador i l'AdobeAir s'encarrega d'instal·lar-lo i fer-lo córrer. És molt ràpid, actualitza ràpidament els tuits, permet veure en una sola pantalla molt configurable i en diferents columnes tots els tuits, les mencions, els grups, les llistes, els missatges directes, etc. Molt útil i agradable d'usar, permet carregar imatges, escurça urls automàticament, una joia, vaja.
  
• Doit.im és un gestor de tasques, de GTD (getting things done). Per sobreviure a les mil i una coses que he de fer buscava un gestor a la xarxa al que em pogués connectar des de qualsevol màquina des d'on treballi. Remember the milk semblava una bona solució, però va estar donant problemes d'accés durant una sèrie de dies en què el necessitava i vaig cercar una alternativa. Doit.im corre sobre Air i se sincronitza amb un servidor remot de manera que les tasques que creo en una màquina les puc recuperar des d'una altra on també hi tinc el programet; a més se sincronitza amb el calendari de google i me'nvia cada dia un correu amb les feines que m'esperen (quina alegria :-(). No és res de l'altre món, però de moment no peta i fa el fet.