Moodler blog

Avui que buscava per Google l'adreça del dfwiki m'he trobat amb una bona sorpresa: el Moodler blog, un blog que com el seu nom indica pertany a un moodler, a un tal Aníbal (potser a Aníbal de la Torre?).

No té una activitat frenètica però els post que hi ha són sucosos, interessants i ben treballats. El darrer parla de les MoodleMoots, així en plural, perquè relaciona l'anglesa que organitza l'OpenUniversity amb la presència de déu-nostre-senyor en Martin Dougiamas, la francesa i, com no, la tan nostrada MoodleMoot 2006 a Tarragona. Hi ha l'imatge del cartell que és molt guapo i no em puc estar de reproduir aquí mateix:


Ara, però, m'ha agafat la "pàjara" (producte del meu estat de nervis alterat) de pensar què passarà si no m'hi deixen anar. Seria bo, un membre del comité científic de la trobada castigat a no poder-hi anar pels poders fàctics.

Però segur que hi vaig, que m'ho descomptin del sou si volen, se me'n fot. L'any passat no vaig anar a Las Palmas per la pasta, però enguany no tinc excusa per faltar a Tarragona.

Stress

No pot ser que la feina, que només ens dóna per viure, ens amargui la vida. Avui m'he adonat que la meva situació laboral està afectant la meva vida, la de veritat. I això no pot ser. Ara que encara sóc capaç d'adonarme'n hi he de posar remei.

Hi ha una pila de llibres, d'aquells anomenats d'autoajuda, que expliquen com superar l'estrés amb tècniques tan diverses com la meditació, el ioga, fer-se llistes de coses que no t'agraden per eliminar-les, aprendre a dir que no, etc. Jo, com que de ioga ja en faig i de llistes en tinc un fart el que he de fer és plantar-me i dir prou. He de trobar el punt exacte on fer-ho i plantejar les coses clarament a veure què em responen. Ja n'hi ha prou de bones maneres amb qui no em mostra cap respecte.

Cansament

Avui, quan tornava cap a casa, em preguntava: què és el que em cansa més? La quantitat d'hores treballades? El fet de saber el volum de feina que em resta per fer? La tensió? O tot plegat a parts proporcionals?

Fa dues setmanes que tinc al pensament de reintentar la instal·lació d'Ubuntu. Doncs no hi ha manera de trobar un foradet i fer-ho. S'acumulen les coses, els problemes no resolts i no hi ha manera de sortir-se'n. I a sobre la feina extra, aquella que et senta com un tret de fer però que has de fer. Quan després de passar-te tot una jornada posant-te al dia de correu i assumptes pendents descobreixes que encara et queda per fer el més important el desànim creix. Veus que el temps passa inexorablement i no tires endevant.

A vegades penso que hauria de ser fuster. Primer perquè el treball de la fusta m'agrada (és un material més agraït que el ferro) i segon perquè quan acabaes una peça et queda la satisfacció de la feina fet. Li pots trobar defectes però veus que l'has fet tu a partir del no res.

En aquest coi de feina no en queda res del que fas. Tot és efímer i dura mentre dura. Després s'esvaeix. I no em refereixo únicament a pàgines web. M'estic referint a la major part d'accions que fem: només existeixen en el nostre cap però mai no es podran tocar. I això és molt insatisfactori.

Activitats col·laboratives a Moodle

Com que s'ha prorrogat fins el 10 de maig la presentació de propostes per a la Jornada Espiral 2006 m'he engrescat i he preparat un escrit a veure si me l'accepten. Tracta dels pros i contres de les diferents activitats col·laboratives que ofereix Moodle, és a dir: fòrums, xats, wikis i glossaris (de moment i fins la versió 1.5.3+).

Hi he estat pensant i crec que el problema no rau en les eines tècniques, que n¡'hi ha de totes classes i maneres. El problema som nosaltres, principalment quan fem de profes. No sabem ensenyar a treballar de forma col·laborativa, en equip. Estem tan impregnats per l'individualisme de la nostra societat que no se'ns acudeixen bones estratègies per ensenyar a treballar conjuntament i que sigui el resultat de l'equip allò que importi més que no pas qui hi ha participat més o millor. És el vell somni anarquista de a cadascú segons les seves necessitats i de cadascú segons les seves possibilitats. No ens en sortim.

L'individualisme domina la nostra manera d'ensenyar. Com que a la nostra societat s'imposa el tant ets tant vals i es valora l'individu pel que té i és capaç de comprar (o d'empenyorar-se) per sobre dels objectius col·lectius, és lògic que això es traslladi a l'ensenyament. Com avaluem? Amb una prova (altrament dita examen) on es reflecteix el treball individual i no allò que s'ha pogut fer en el grup classe. I mira que compta la classe, la quantitat d'hores que s'hi passen nens i joves fins avorrir-la, però no serveix per altra cosa que per compartimentar el que es fa i valorar els estudiants un a un.

Quan llegeixo coses en anglès que parlen sobre el treball en grup em faig creus com una societat, on sembla que l'individualisme supera la nostra, valora tant el treball en equip. Moltes vegades es tria el personal d'una empresa o d'una universitat per la seva capacitat de treballar amb altres persones i no apunyalar-les per l'esquena, que és el que solem fer en aquestes latituds. I nosaltres, mediterranis i oberts com som, ens deixem endur per les enveges i som incapaços de compartir. Quina llàstima!

La Catalana de Moodle,S.A.

L'altre dia llegia que el segon d'abord de Micro$oft va visitar Barcelona on presentà davant les patums de costum les seves meravelles i els va dir que els governs s'ho han de mirar molt abans de decantar-se pel programari lliure perquè el PL no crea empreses ni riquesa. Mentida.

Si vulgués, amb les ofertes que m'estan arribant, podria fundar una empresa, que s'anomenaria La Catalana de Moodle, i que es podria dedicar a muntar Moodles per entitats, fer cursos de formació del professorat, preparar materials i, en una paraula, moodlevangelitzar. Malauradament ni tinc esperit empresarial ni els encàrrecs tenen darrera una entitat amb molts diners, tants com per retirar-me.

Ara seriosament, déu-n'hi-do les ofertes que m'estan arribant. I de llocs ben diferents i amb força interès. Sembla que Moodle s'ha posat de moda, l'altre dia també en parlava un article d'El País i ja se sap que quan surts al papers ja existeixes. Ara només falta que qui s'ha d'assebentar se n'assebenti. El que passa és que deu tenir altres preocupacions i les mans ocupades urpant la cadira, no sigui que en una d'aquestes me'l fotin al carrer i hagi de treballar!

Vanitas vanitatis et omnia vanitas

Per què fem les coses? Quines són en realitat les causes que ens fan obrar d'una manera o d'una altra? Existeix l'altruïsme? O és simplement vanitat?

Ahir a la nit vaig rebre un missatge de la Facultat de Física de la Universitat de la Havana sobre un problema que tenien amb el seu Moodle: no poden fer el seguiment per RSS perquè els fòrums no creen aquests petits espietes que anomenem feeds. M'explicaven que havien traduït amb penes i treballs el meu tutorial sobre RSS i Moodle però que no se'n sortien.

Els vaig contestar tot seguit explicant-los com activar-los des de la configuració del lloc, com configurar el fòrum i, finalment, indicant-los que si res d'això els funcionava es posessin en contacte amb l'administrador del lloc web perquè hi havia alguna cosa en la configuració de php que no anava alhora. La majoria de problems que "dóna" Moodle són deguts al servidor. Eren dos quarts d'una de la matinada i avui tenia una reunió important (que ha salvat la tieta Margarita ;-)

Avui, encara una mica perjudicat, em preguntava a mi mateix: per què? Què en trec?

Diu en Pere que les persones ens movem per 3 raons: sexe, diners i poder en aquest ordre. Quina de les tres coses aconsegueixo contestant de matinada un missatge d'una persona que potser mai més se'm tornarà a adreçar ni per correu electrònic?

Penso que ho faig per vanitat. Per sentir-me important. Potser en un moment en què em sento força menystingut el fet de fer contenta altra gent i rebre un cert reconeixment (o pensar que el rebo) equilibra la balança. Podria ser.

La potència dels PDF

De sempre m'han agradat els documents PDF. El seu poc "pes", la facilitat amb què corren per Internet, les possibilitats de lectura en pantalla i impressió han fet que, des que els conec, m'hagin interessat. Recordo el primer programa que vaig aconseguir per fer PDFs i que només els convertia a partir de pàgines web: ja em teniu passant els documents de text a html i, en acabat, a PDF.

Més endavant vaig aconseguir un Acrobat 5 que encara corre en alguna màquina i que permetia una sèrie de coses que el PDFcreator no podia fer (copiar, enagnxar, crear miniatures, etc).

Però el veritable redescobriment del PDF ha vingut de la mà de LaTeX. Aquest sistema de tractament de documents (que no de textos) de codi lliure estava orientat, en un principi, a produir documents per a ser vistos en pantalla (en format DVI) o en impressora (en format PS). Però amb l'adveniment del PDF, que uneix ambdues característiques, i l'aparició del paquet pdflatex els resultats que s'obtenen són superbs.

Una de les primeres coses que em va encantar va ser la possibilitat d'inserir enllaços (a pàgines web, a punts del propi document o a fitxers locals) que brindava el paquet hyperref. Després vaig descobrir que es poden fer presentacions en pantalla en PDF amb els paquets pdfscreen i, sobretot, amb l'estrella: el paquet Beamer

Més endevant, i aprofondint amb les possibilitats de beamer vaig aconseguir fer transicions de diapositiva a les pàgines dels PDF.

I ara, i arrel d'un fil obert en la llista TeX de Rediris, he descobert un nou paquet, el movie15, que permet inserir fitxers multimèdia en els PDFs: des de so fins a pel·lícules passant per animancions Flash. He preparat una petita mostra que podeu veure aquí. La recomanació és baixar-lo al nostre ordinador i obrir-lo amb l'Acrobat 7. Només una petita pega: no es pot veure sota Linux :-(