feina fuig, mandra no em deixis

En poc menys d'un mes m'han sortit tres feines que he rebutjat. I per diferents raons:
primera perquè la feina que tinc no me l'acabo; segona perquè no vull comprometre més el poc temps lliure que em queda: vull fer-hi el que em doni la gana i tercera: la poca pasta que em proporcionaria només complicaria la meva declaració de la renda i no em permetria ni retirar-me (que és el somni de la meva vida). Conclusió: que no.

M'han ofert administrar un sistema Moodle, una assessoria pedagògica sobre Moodle i ara una sessió sobre programació per les opos. Però he dit que no. Diuen que una manera de vèncer l'estrès és aprendre a dir que no, i jo ja n'he après. Ara mateix estic prou saturat com per no voler-me embolicar. I això que sí que tinc coses al cap que m'interessarien: presentar alguna ponència a Edutec o a Espiral. I per aquestes no trobo temps. Em sembla que per aquest any ho deixo i miro d'asserenar-me.

Moodlemoot04: els vídeos

Finalment s'han publicat els vídeos de les intervencions dels diferents participants a la Moodlemoot04 de Castelló. Qui vulgui saber què vaig dir només cal que descarregui la meva intervenció i se la miri amb el QuickTime.

Vista des de fora i al cap de sis mesos no m'ha semblat malament del tot. No soc un gran orador (ni petit tampoc) però em sembla que vaig poder comunicar allò que volia dir: els usos que hem donat i estem donant a Moodle al nostre centre.
Que no són pocs ni dolents, al contrari, li estem traient molt de profit a una eina que, en principi només estava pensada per afavorir l'aprenentatge cooperatiu, i que hem aconseguit convertir en un recurs comunicatiu, d'aprenentatge i base de coneixements important.

Gràcies Moodle. No sé què faria sense tu

retorn a la normalitat

Després d'una setmaneta de feina forta (però forta, forta) sembla que el cap de setmana hem retorna a una certa normalitat.

1. He pogut recuperar la feina endarrerida del curs de Flash i me'n vaig de cara al projecte final que començo a tenir mig pensat.
2. Tinc corrent el Firefox 1.0 i m'hi he instal·lat l'extensió spellbound per corregir les meves errades tipogràfiques
   
3. He recuperat el programari de LaTeX a l'ordinador nou i torno a reinstal·lar paquets coneguts, com ara el refman que tan on resultats ha donat.
4. Torno a publicar a cataLàTeX i he fet un cataping per veure si hi tinc més visites i algú més s'apunta a escriure-hi
5. tinc un cap de setmana de feina per davant per fer un informe per al feina. Però m'ho passaré bé perquè el faré amb LaTeX i vull experimentar un parell de cosetes
   

el programari lliure m'ha salvat del desastre

Quina sort que treballo amb programari lliure!
Amb el desastre de l'ordinador vell em temia haver perdut una informaciò tan interessant com els meus preferits o la bústia de correu. Però no, ho he salvat.
El tècnic que em va desar dades del disc dur vell al nou (que Déu, Alà, Buda i Energia el beneeixin) em va guardar, també, els arxius ocults i enrevessats on es desen aquestes dades. Així que ara que m'he reinstal·lat les darreres versions del Firefox i el Thunderbird he pogut entretenir-me a recuperar-los.

Amb Firefox no he tingut cap problema: els preferits es desen en un document html anomenat bookmarks.html. Així que m'he limitat a localitzar el nou, que estava pràcticament buit, i matxacar-lo amb el vell (on hi havien les adreces més estimades). Ha estat cosa de minuts (he de dir que ja els tenia localitzats) i el que més m'ha costat ha estat decidir-me. Però ho he fet i ha funcionat perfectament. Torno a tenir la meva vella i coneguda barra d'enllaços a la vista.

Quant al Thunderbird la cosa ha anat una mica més lenta i m'ha costat un xic més, es pecilament decidir-me. Tenia un arbre d'arxiu de missatges bastant complet on desava allò que m'interessa. I, naturalment, la llibreta d'adreces que venia arrossegant des de l'outluc. Així que, després d'instal·lar-me el Thunderbird 1.0 he estat cercant un arxiu *.mab però no sortia. El winxp llardós que m'han posat no mostra els arxius ocults (ni sé com fer-los visibles, però ja caurà, ja). En canvi, després de fer una cerca acurada hi he pogut accedir. I l'he trobada, m'he fet una còpia per si de cas dels nous arxius i els he matxacat amb la vella. Ha fiuncionat. I el mateix amb l'arxiu de missatges i la safata d'entrada. Ha tornat a funcionar.
Conclusió: Buf, quin sort que me n'he sortit!

El dia de la bèstia parda

Avui ha estat el dia de la bèstia parda, és a dir del nou ordinador. He hagut de mentir per tenir-lo aquest vespre i no haver d'esperar-me a dilluns, però ha valgut la pena.
Ja em teniu de bon matí a la botiga a veure com està. I em diuen que tenen molta feina. I jo que tinc la nena malalta i que li faria molta il·lusió connectar-se al Mesenger. I amb el qüentu de la llagrimeta me l'han preparat per a l'hora de tancar, les 8 del vespre.
I aquí em teniu provant-lo. I va molt bé.

Filantropia i misantropia

Podria ser que els misàntrops fossin en un principi filàntrops? Pot ser que una persona que creu en la bondat innata de l'espècie humana acabi decebuda i es transformi en algú que fuig del contacte dels seus semblants?
Em sembla que sí. A mesura que conec més les persones no em semblen ni millors ni pitjors que jo, senzillament les accepto com són (previsibles) i vaig a la meva. Com deia fa alguns dies: com més conec la gent, més m'agrada l'ordinador.

Va, ànims, i ara una nota optimista: se m'ha mort l'ordinador. Va petar la placa base i la targeta gràfica i el reparador em va dir que

1. no trobaria plaques de Pentium III (ni jo la volia)
   
2. posem-hi una placa Pentium IV, vale, però la memòria s'ha de canviar. La del III no serveix. Ah! I també la font, que no és compatible.
   

Total: que una mica més i en tinc un de nou. O sigui, que en tinc un de nou. Miraran de recuperar els docs del disc dur (sembla que tampoc és compatible, ostres!) i hi posaran la vella gravadora de cd's.

Resultat: un ordinador nou que és una bèstia parda (amb mil i pico de memòria) que no me l'acabaré ( o sí).

Però: hauré de reinstal·lar tots els programes que ja em funcionaven i, sobretot, em fa por perdre pel camí el correu, els favorits i molts altres detallets que em feien la vida tan còmoda i senzilla.

Però no hi ha res que el temps no solucioni.

Poca seriositat

En aquest país la gent és poc seriosa. Et diuen una cosa i després fan el que volen. Un exemple?
Vaig portar a reparar l'ordinador dimecres passat i em van dir: "Això trigarà un parell de dies" Hi torno passats els dos dies i els dic: Ho tindré pel cap de setmana? "Síiiiiiii". Però Nooooo. El kefe em diu que dimarts, és a dir, avui.
Així que avui hi torno i endevineu què. Bingo! No estava arreglat. És que ni se l'han mirat. Està a la cua de reparacions. Sembla que tenen molta feina i al meu no li toca fins d'aquí un parell de dies. Així que paciència i passa com puguis.
Conseqüències? No em puc baixar el correu (tot i que el llegeixo via web), no puc provar la classe europecv de LaTeX que fa uns currículums europeus d'allò més potents, no puc tornar a TeXmacs sota Linux, no puc seguir el curs de Flash. En fi, que estic parat.
Sort que no tinc massa temps ni ànims perquè vaig cansadíssim. Però n'hi ha per emprenyar-s'hi.
I si només fos l'ordinadors. Però és que és tot. Qualsevol reparació o servei que t'hagi de fer un professional et pot fer anar pel camí de l'amargura. Quan se m'espatlla qualsevol cosa ja tremolo. No solament per la pasta que em costarà sinó pel temps que trigarà a fer-ho.
País.