La vida és un Sudoku

Abans deien que la vida era un tango, suposo que pel dramatisme de la cosa. Però per a mi la vida és més semblant a un sudoku. M'explico: sé on he d'arribar, conec les regles del joc i tinc unes pistes, poques en la majoria de casos. Ees tracta, doncs, d'aplicar la lògica, omplir buits i anar descobrint, a poc a poc, noves pistes a mesura que tens més números i redueixes l'incertesa.

Però el que em trenca els esquemes és quan apareixen coses sense lògica ni cap ni peus. O potser sí la tenen per a qui les ha fet, però a mi se m'escapa. M'empipa molt que es facin servir altres estratègies de joc que trenquen les regles amb què jugo (jo i la majoria de la gent). Sempre hi ha d'haver un espabilat que passi per davant de tothom, com el que se salta la cua del pa.

Això em treu de polleguera, em desespera perquè veig que jo no ho faré mai. Fantasejo en fer-ho, però a l'hora de la veritat, digueu-me cagat, no ho faig i m'he d'empassar l'emprenyament.