diumenge, 13 de maig de 2012

Open badges

Una de les coses que més m'empipa quan faig formació presencial de professorat és aquell que arriba tard a la sessió i la seva única obsessió és signar a la llista d'assistència. La raó no és difícil d'endevinar: vol el certificat segons el qual ha fet no-sé-quantes hores per presentar-lo, més endavant, a algun concurs de mèrits, de trasllats o de qualsevol altra cosa on la formació sigui un mèrit. Les meves reserves, però, sobre el profit que n'hagi pogut treure.

Bé, però què passa quan fem una formació on no es passa llista ni física ni virtual? Al final podem haver après probablement molt més que el que corre darrera la llista, però no tenim res que ho acrediti. Més ara, en què conceptes clàssic com el de formació al llarg (i a l'ample) de la vida prenen més importància.

Amb l'esclat de la comunicació a través d'internet els usuaris estem aprenent molt, però d'una manera informal, sense certificacions oficials. Bé, hi ha un cert reconeixement per part dels iguals que si et troben sovint per les xarxes poden arribar-te a tenir en un cert concepte. A mi m'ha passat quan he desvirtualitzat algú a qui tenia molt llegit o seguit i m'he adonat que és algú com ara jo, però amb més hores de vol en un determinat camp.

Com que aquest aprenentatge informal s'està produint cada cop més algú va tenir la idea de reconèixer-lo, d'acreditar-lo a través de distincions, de badges. Per definició un badge (diguem-li insígnia?) l'atorga una institució i reconeix autoritat, identifica o reconeix un mèrit. Però si aquests badges són reconeguts per altres institucions diferents ala que l'ha lliurat poden arribar a tenir un sistema d'acreditacions paral·lel al de l'ensenyament formal però tan seriós i vàlid com aquest.

La fundació Mozilla, amb el patrocini d'altres institucions, ha emprès la tasca de promoure el lliurament d'aquests badges, millor dit, d'Open badges,  a usuaris que, en acabat, els mostren públicament a la web. Perquè estem parlant d'insígnies virtuals que porten el nom de la institució que l'ha lliurat, expliquen el que s'hi acredita i es poden incloure en qualsevol pàgina web del guanyador.

El lloc ofereix, a part de la possibilitat de guanyar els primers badges, un espai, una motxilla (backpack) on anar mostrant públicament els que anem aconseguint: voleu veure els meus badges?

 Cada cop més hi ha llocs que ofereixen espais oberts d'aprenentatge i que al final, si s'assoleixen els objectius, ofereixen un badge que acredita el que s'hi ha après. Un d'aquests llocs és P2PU que es defineix amb el lema "Aprèn de tot amb els companys", els participants treballen plegats per aprendre sobre un determinat tema tot dialogant amb els companys, fent tasques i avaluant el treball individual i del grup.

Un exemple pot ser aquest espai on s'aprèn a escriure un article de la Wikipèdia. El procés, que es comenta amb la resta de companys, inclou la realització de 2 tasques: crear un compte a la wikipèdia i trobar un article millorable. El resultat final, l'article, pot ser vist i avaluat pels companys i si s'assoleixen els objectius del grup es guanya un badge que es pot afegir a la nostra web, pàgina de twitter, facebook, wordpress,... o simplement mostrar-lo a la nostra motxilla de badges.


En resum, una idea molt interessant sobretot pels qui estan pensant en oferir aprenentatges no-formals o pels que volen mostrar les habilitats adquirides en aquest tipus de formació.

dissabte, 5 de maig de 2012

Editors de text sense distraccions

Sí, ja sé que em direu que si no volem distraccions quan estem escrivint un document amb el LibreOffice només cal que premem la combinació de tecles Ctrl+Majúscula+J. Però tot i això encara estem veient la disposició de la pàgina amb els marges i com apareixerà finalment el document. Encara hi ha distraccions.

Focuswriter és un editor de text sense distraccions per a Ubuntu i altres sistemes operatius. N'hi ha molts més i per a altres sistemes (el vaig trobar arran d'un tuit d'en @carlesbellver)  però al Centre de programari de l'Ubuntu no n'he sabut trobar més. I tampoc em cal perquè Focuswriter fa bé tot  el que fa.

D'entrada el programa s'obre en pantalla completa de color gris i sense cap icona ni menú, preparada per escriure. És quan ens posem sobre la zona superior quan apareixen els menús i les opcions d'edició, tan completes i configurables com les de qualsevol altre editor de text.

És capaç d'obrir tot tipus de fitxer de text (txt, tex, sty, csv, html i -des de la darrera versió- el format obert odt. Especialment indicat per escriure documents llargs amb LaTeX o markdown (ja sabeu, després el passem pel pandoc i en traiem el que vulguem: HTML, PDF, ePub,...)

Si ens situem a la part inferior de la pantalla ens apareixen els comptadors de paraules, paràgrafs, pàgines i caràcters així com els nom dels diferents documents oberts per poder moure'ns de l'un a l'altre.



Però potser una de les coses que més s'agraeixen quan un escriu un document llarg durant molta estona davant la pantalla és la possibilitat de canviar l'aparença del que està veient (no el format de text com ens passaria en un editor clàssic). Amb Focuswriter podem crear "temes" on personalitzar el fons (amb color o amb una imatge), la zona d'escriptura (de color més o menys transparent) i el tipus i mida de la lletra. Aquests temes es desen i es poden canviar quan i les vegades que es vulgui.

Pegues? Només una: no hi ha traducció al català de la interfície. M'hi hauré de posar ;-)